dimarts, 27 de desembre de 2011

de Valldemossa a Sóller

Aquesta és una lletrera i el sol, que ens ha mancat una mica avui, les il·luminava força.


Dimarts, 27 de desembre de 2011
De Valldemossa a Sóller
Itinerari:
Valldemossa|Son Gual|font de s’Abeurada|Pla des Pauet|Cova de s’Ermità|Puig des Caragolí|Cingles de Son Rullan|Ses Rotes|Castell des Moro|Deià|camí des Ribassos|mirador de Son Bujosa|Son Coll|Son Mico|Can Prohom|camí de Castelló|camí des Rost|Sóller.

Avui ha esta un dia de feina, una mica feixuc, però molt agradable i profitós. A les 6’30 ha sonat el despertador, rentar cara i berenar. Darrers retocs a la motxilla i agafar cotxe fins al carrer de Cetre per trobar-nos amb les persones que compartiríem aquesta excursió. Ha arribat el bus i hem entrat tira a tira dins el vehicle. Era fosc i tots estàvem molt xerradors. Xerra que te xerra, hem arribat a Deià, on han pujat tres excursionistes més. Arribats a Valldemossa, hem anat a fer un cafetet i a comprar coquetes. Encara era una mica fosc.

Hem enfilat cap el carrer de Ses Oliveres per arribar al portell on començava la nostra aventura d’avui. El cel començava a tapar-se i el fred ja es notava. Hem anat fent camí per dins l’alzinar que vesteix el comellar que hi ha entre el Puig de Na Torta i el de Ses Fontanelles. Hi ha una bona enfilada, però el premi l’hem trobat quan hem arribat al Pla des Pouet. Aquí hem mossegat una fruita i ens hem tornat a agrupar. La boira i el fred ja els teníem enganxats.

Ara havíem d’enfilar camí amunt per arribar al Puig des Caragolí, abans però una aturada per conèixer la cova de s’Ermità. Ha començat a ploure i ens hem aixoplugat per esperar que la pluja minves una mica. 

Sortits de la cova, ens hem dirigit camí amunt per arribar al Puig des Caragolí, des d’on ens desviaríem per trobar el camí des Cingles de Son Rullan. La boira era espessa i el fred viu, el vent li ajudava a ser-ho una mica més.

Uns amics que hem trobat han seguit camí per baixar per Son Moragues i nosaltres hem baixat per trobar el cingle. La baixada ha estat un poquet complicada, vent, aigua, fred... patina aquí, patina allà. Però hem arribat al Castell des Moro i, més tard, a Deià. Aquí ja hem deixat gran part dels companys i companyes que formaven aquesta minúscula expedició.

Hem decidit baixar pel camí des Ribassos i enfilar-nos fins a Son Bujosa per evitar l’asfalt. Arribats a Son Bujosa, hem anat a dinar al seu mirador, des d’on hem pogut veure Sa Cala.
Dinats i reposats, la fita era ara arribar a Son Coll pel camí de Castelló. El sol ja ens ha acompanyat, però es tapava a estones. El fred encara hi era present. Camina, caminaràs hem arribat a l’olivar de Son Mico, on hem anat a guaitar al seu mirador, on hem pogut veure les vistes d’Alconàsser i Sa Punta de Sóller. Ha sortit l’arc de Sant Martí i han tornat a fer quatre gotes.

Arribats a les cases de Son Mico ens hem separat, dos s’han dirigit cap a Muleta per arribar al far; els altres hem seguit camí avall fins a can Carabasseta per dirigir-nos cap a Sóller.
Ha estat una bona jornada, hem rigut i hem passat fred, però ha valgut la pena. Fins una altra !!!


El fred i el vent s'apuntaven a la festa. La boira s'esqueixava a estones.

L'expedició moments abans d'iniciar el descens pels Cingles de Son Rullan.
El descens pels Cingles ha estat una mica complicat.

Ja som al Clot de Deià. Ara pel camí des Ribassos arribarem fins al mirador de Son Bujosa.

Al mirador hem menjat quatre coses per recuperar forces i descansar una mica.

Deixam enrera Son Coll i Can Miquelet per arribar al mirador de Son Mico.
L'arc de Sant Martí i les fulles des camí de Castelló han donat una mica de co[a]lor al darrer tram.

dissabte, 24 de desembre de 2011

Any rere any...


Permeteu-me primer desitjar-vos un Bon Nadal i un cap d'any millor que els viscuts fins ara. 


Any rere any tothom per aquestes dates ens felicitam i ens encoratjam per emprendre l’aventura d’un nou any. I així ho hem de fer, supòs. Aquest però és un Nadal especial per la majoria de gent, un any on tots tenim l’incertesa del demà, que passarà demà? I és que ens havíem avesat al viure cada dia i a no pensar en el demà.  

M'agradaria que aquest any que està apunt de començar el mirem amb uns altres ulls, uns ulls que volen fer front a aqueixa crisi -més aviat de valors, que no econòmica- i que entre tots poguem trobar unes solucions properes i reals que facilitin, sobretot, la vida als més menuts, a les seves famílies, als nostres familiars i amics, als veïnats, a tothom  i, sense deixar d'esser egoistes, al nostre futur com a persones adultes i més grans que som i serem.

Us desig, amb ganes, il·lusió i emoció, que estigueu bé, molt bé; que pogueu estar a prop de les persones més estimades i que no perdeu mai ni la il·lusió ni l'alegria, dues eines que fan que el dia a dia sigui més fàcil o menys difícil, com vulgueu.

Molts i molts anys i no deixeu que la "crisi" (criatura estranya) us tapi els ulls. Segur que la imaginació de cada un de nosaltres podrà canviar aquest món ara estrany.

besada i besades per totes i tots.

diumenge, 18 de desembre de 2011

diari d'un viatge: Irlanda (darrer i no en penj d'altra)

Irlanda / 10 d’agost de 2011
Aquest era el nostre darrer dia a Irlanda, l’horabaixa –si tot anava com estava preparat- estaríem a casa amb els nostres fills i en Brom (que també l’enyorarem).
Com cada dia ens aixecarem, dutxarem, prepararem l’equipatge –aquesta vegada de forma definitiva- i baixarem a berenar, el darrer berenar irlandès. Va ser molt bo, de fet estàvem allotjats a un hotel de categoria (era una oferta, no vos penseu que...) i estarem de meravella, i el berenar no seria l’excepció.
Na Xesca, sense estar gens nerviosa i amb tot el seu temps va fer la següent proposta: perquè no anam a despedir l’estada a Irlanda allà on iniciarem la volta? Jo, que sempre estic més nerviós, vaig posar els meus dubtes. Hem de tornar el cotxe i, primer, hem d’arribar a l’aeroport. No sabem on hem d’entregar el Nissan i no sé si hi ha temps per fer-ho tot. Com sempre, ella tenia raó. Posarem fil a l’agulla i baixarem les maletes al cotxe. Mentre jo les carregava, na Xesca demanava com podíem sortir de Cork per anar a Kinsale i, després, arribar a l’aeroport. Era la millor manera per guanyar temps i dur a terme la proposta de na Xesca.
Mans al volant i peus als pedals ja rodàvem per dins la ciutat. L’objectiu, sortir de la ciutat i trobar el forat per arribar a Kinsale.

I així va ser, arribarem a l’altre costat del port de Kinsale. És un dels indrets d’Irlanda amb més encant. Simbolitza la fi de la independència d’Irlanda, els gaèlics perderen cap allà del 1601 i els anglesos convertiren el port en una de les bases navals més importants. No va ser fins a finals del segle XVIII que els irlandesos poguessin atracar-se per poder-s’hi quedar.

Un dia amb una certa nostàlgia
El recer port de Kinsale té una entrada especial i la custodien dues fortaleses, el Fort James, que està en runes i el visitarem el primer dia, i el Charles Ford, on diguérem fins una altra a Irlanda.

 

Arribats a Charles Ford poguerem veure que és una de les fortificacions més importants d’Irlanda, que la seva planta té forma d’estel i que l’arquitecte que el va dissenyar va ser el mateix que va construir el Kilmainham Royal Hospital de Dublin. L’espai mostra dues exposicions sobre el món de les batalles; però,  el que és espacial és imaginar-se els edificis i els espais oberts plens de persones que defensaven una terra dels possibles atacs. O els voltants sotmesos als forts vents i a les feroces tempestes de l’Atlàntic.

Una vegada sortits del fort, vérem un home, que amb els seus dos cans, disfrutava com encalçaven una pilota. Aqui recordàrem amb enyorança el nostre, en Brom.


I això és tot del nostre viatge d’aquest estiu 2011.
Esperem poder seguir en una altra ocasió el camí per seguir descobrint altres espais irlandesos.

Pd:
Deixau-me fer aquest petit homenatge al qui ens ha ajudat a rodat aquests dies per aquesta gran illa.

Un petit gran cotxe, va passar per tot i es va portar de meravella

dimarts, 13 de desembre de 2011

de la terra a la panxa, I

La flor de l'ametller és una de les primeres en florir

De l’ametler (Prunus dulcis)

L’ametler és una arbre de fulla caduca i pertany a la família de les rosàcies. El seu origen, natural o salvatge, el trobam a l’oest d’Àsia i al nord-est d’Àfrica. Però, sembla que els seus orígens, com arbre de cultiu, els trobam a Pèrsia, Síria i Palestina. Foren els grecs els que varen difondre arreu de la Mediterrània el seu cultiu i, al segle XVIII, arribà a Califòrnia en mans dels missioners franciscans. 

La seva fusta s’emprava per fer taules i algunes peces de molins d’aigua degut a la seva resistència. De les rabasses en feien pipes i dels seus cimals, estalons i pals per tancar finques o per fer barreres o tanques.

La pell seca de les ametlles se’n feia cendra que era usada per fer la bugada, per rentar la roba. Se diu que el lleixiu d’aquesta cendra és un dels millors.

Les branques resultants d’una exsecallada, juntament amb les de garrover, figuera i olivera, s’acaramullaven i tapaven amb terrossos i terra per després encendre-ho tot plegat; se’n deia d’això fer formiguers, la cendra resultant de la combustió s’usava com adob pel camp.
De tot això la història ja n’ha fet molt camí, ara tan sols queden els records i les paraules nostàlgiques d’alguns pagesos grans. Però, el fruit, l’ametla, la feim servir molt quan ve Nadal. 

Enguany, com en altres anys, hem fet servir les ametlles per fer torró i mantegades (popularment coneguts com a “mantecados”).

De les mantegades d’ametlla
Primer, després de collir les ametlles, quan encara fa calor, les hem pelades i encetades; més tard les hem escaldades amb aigua calenta per treu-les-hi la pellerofa. Després les hem torrades al forn una estoneta per després picar-les. Ho hem mesclat tot amb sucre en pols i hem aconseguir una pasta que serà la futura pastilla rectangular que esdevindrà la peça de torró d’ametla torrada. Si en sobra, de pasta, és quan en farem us per fer les mantegades.

Vet aquí la recepta de les mantegades d’ametlla:
·         200 grams de saïm
·         200 grams de sucre en pols
·         100 grams d’ametlles torrades
·         300 grams de farina
Per l’elaboració vegeu les imatges que segueixen. Per més informació consultau la pàgina 80 del primer tom de Les receptes de na Tonina d’Antònia Serrano (Menjavents, edicions documenta. Palma 1996).

Pastant els ingredients
Estirant la pasta
Amb un tassó donam forma a les mantegades
Col·locant les mantegades sobre la llauna

Acabades de sortir del forn
La sucre en pols cau sobre els dolços
A punt d'entrar a la panxa


Gràcies per guaitar

Avui fa un mes

El diumege 13 del passat mes de novembre vaig decidir punyir això del “bloc”, havia vist el de na Maria de Lluc (que ens escriu des de New York) i el den Joan Mayol (que té una plagueta cibernètica), són molt interessants i no deixen de ser un quadern de viatge on deixar constància de les coses que fas, penses o, senzillament, vols compartir. Amb la mateixa il·lusió, intenció i filosofia vaig començar a tocar tecles i a trescar dins la maquinària de blogger i vaig aconseguir crear el que heu anat veient tot aquest temps. No és gran cosa, però és una finestra per guaitar i veure el que un vol compartir.

La tardor és un bon moment per començar iniciatives com aquesta

Fa estona que volia fer una cosa d’aquestes, però no em decidia i, a més, desconeixia la manera. Ara que ja he donat la passa m’agrada compartir amb vosaltres el que vaig fent. Sobretot el mostrar i comentar les imatges que he anat fent des de fa estona. Quin sentit té fotografiar i no compartir-ho?

La fotografia és una manera de veure el món i, alhora, de mirar-ho  d’entendre. L’estiu de l’any 82 del passat segle vaig comprar la meva primera màquina reflex al carrer dels Oms de Palma, era una oferta per allò dels Mundials ’82 de futbol. Amb ella he caminat i enfocat molt, tenia com a referents els amics Vicenç, Biel, Toni i Miquel. A les excursions amb els escoltes sempre tenien en mà la seva caixa negre amb aquell ull que mirava la història present. Això m’interessava de cada vegada més i, amb el temps i feina, va arribar la segona caixa amb un altre objectiu, un gran angular. L’equip anava tornant gran i la butxaca petita, no és barat ni tampoc una necessitat; per tant, sempre havia d’esperar per eixamplar les possibilitats i acurçar les limitacions. Amb el temps arribà un teleobjectiu gran amb un trípode i una culata; podíem anar a “caçar” ocells. L’Albufera era lluny però hi anàvem prest pel coll per anar a mirar a través de l’objectiu els ocells que a Sóller eren mal de veure. 

Mirant el món que t’envolta per un forat aprens moltes coses, ho has de fer però escoltant el paisatge i els elements que el conformen. Excursió rere excursió i viatge rere viatge, s’acumulaven imatges de coses (:fauna, flora, elements etnològics...) interessants que no sabia que eren. Els estants de casa començaren a créixer, llibres sobre naturalesa, sobretot guies, per poder identificar el que no coneixia competien –econòmicament- amb el pressupost de rodets i altres despeses fotogràfiques.

Ara, amb la nova tecnologia s’han acurçat moltes limitacions i les possibilitats són més grans i àmplies. Podem fotografiar i revelar alhora, muntar el que vols i mostrar-ho tot d’una. Això s’ha d’aprofitar sense abusar, és clar !!!

Per tant, amb el vostre permís seguiré fent camí sense deixar de tancar l’ull i aprendre del món que ens envolta.

Esper no deixeu de guaitar dins del vostre racó (el racó den Pere), us hi esper !!!

diumenge, 11 de desembre de 2011

diari d'un viatge: Irlanda (VII)

Irlanda / 9 d’agost de 2011
La partida de Killarney suposava deixar enrere els bons moments viscuts dins el paisatge rural i natural del sud-oest d’Irlanda. Ara ens dirigíem a la ciutat de Cork i, el que feia més ràbia, a l’aeroport per tornar a casa. És necessari tornar a casa, però quan ho passes bé el temps corre massa i tot s’acaba més aviat, al menys així pareix.
Aquesta vegada anàrem per l’autopista, férem més via però el paisatge no és tan maco i el ritme ho acaba d’espanyar.

Corb marí gros a un dels canals que travessen Cork

Arribat a Cork, l’objectiu va ser cercar l’hotel per deixar les coses a l’habitació i el cotxe a l’aparcament. Així evitaríem robatoris i multes. Va costar una mica trobar-lo però quan hi arribarem decidírem anar amb el cotxe fins a Cobh.


Cobh se troba a uns 24 km de Cork; al sud de la Great Island. És un poble de pescadors que a finals del segle XVIII es va convertir en una base naval britànica. Els seus molls són testimonis de circumstàncies dramàtiques tal com les nombroses migracions de vaixells plens de ciutadans irlandesos que partien cap el nou món, Amèrica. O la partida sense retorn del famós Titanic.
Després de fer quatre voltetes per aquest port, ens dirigírem altra vegada a la ciutat de Cork per fer el mateix.

Cork és una ciutat que es troba a les voreres del riu Lee, a uns 15 km de la costa irlandesa. Cork Harbour és el segon port natural més gran del món. Els irlandesos la mal comparen amb Venècia pel fet de que es troba construïda entre dos afluents del riu Lee i per alguns canals que solquen algunes zones de la ciutat. No és turística, conserva el seu caràcter autèntic de les ciutats portuàries. Recomanen visitar-la de dia, ja que durant la nit ens podem topar amb bandes que han begut massa.

Nosaltres voltarem pel barris de la gent treballadora, visitarem el mercat i els carrers de botigues i pubs. Férem la darrera menjada forta, copiosa i calenta a un restaurant recomanat per la Trotamundos: el Bulli’s, un restaurant petit, net i ple de gent; pots menjar tranquil i és un lloc on hi va la gent jove, con estudiants... El menjar és molt bo i abundant. Quedarem bé !!!


Com cada dia d’aquest viatge, després de menjar, estirar una mica més les cames. Aquest dia va ser cansat i dur. Tal vegada ens sortia el cansament de tots els dies passats o el fet de deixar enrere les coses i els moments tan agradables que havíem viscut.

Decidírem arribar a l’hotel, dutxar-nos i estirar-nos al llit. Encenguérem la televisió i, sense entendre gaires coses, vérem els fets que passaren a Londres aquest passat agost de 2011.

Els ulls se tancaren sols, el dit va pitjar el botó de “of” i l’aparell es va apagar. El cos es va posar a descansar i el cervell, trist, va pensar que aquella havia estat una de les setmanes més agradables que havíem viscut coneixent un món i una gent diferent, havíem aprés coses noves i, sobretot, havíem viscut un paisatge natural i rural que val la pena visitar. La tristor també era per què els nostres fills no havien participat d’aquest projecte, era la primera vegada, després de molt de temps, que na Xesca i jo sortíem sense ells.

Ja hi tornarem !!!