dimarts, 29 de novembre del 2011

diari d'un viatge: Irlanda (V)

Irlanda / 7 d’agost de 2011

Aquest seria un dia de rodar amb el cotxe, però abans com cada dia: endreçar l’habitació, preparar l’equipatge i berenar, sobretot berenar. La madona ens va oferir un bon tiberi: torrades, pastes, té, cafè, llet... com els de cada dia, però diferent.

A Waterville conegueren a Charles Chaplin i nosaltres també
Després de dir adéu i carregar el cotxe iniciarem el nostre quart itinerari, aquest ens conduiria a Killarney on hi faríem nit per l’endemà descobrir la península de Dingle. Un itinerari senzill que acabaria el Ring of Kerry i, amb ell, el paisatge fins ara més espectacular que havíem vist. Passaríem per Cahersiveen, poble on va néixer Daniel O’Connell advocat i diputat del Comptat de Clare, seguiríem find Caragh Lake, on visitaríem un llac i d’aquí a Killorglin, poble per on l’endemà tornaríem passar per dirigir-nos a la península de Dingle.


Arbre de visc a les muntanyes de Ballaghisheen
Tot i que el paisatge seguia essent interessant, estàvem arribant a una ciutat turística i això comporta veure coses diferents que fins aleshores no estàvem acostumats a veure: grans aglomeracions de gent, cotxes i més cotxes, carrers i carreteres una mica més amples i, fins i tot, una miqueta de brutícia. 

Ens costà molt trobar el lloc on havíem de passar la nit. L’objectiu que teníem era el de deixar les coses a la casa i anar a caminar per dins del Killarney National Park. En el primer intent no trobarem la madona, però en el segon sí; ens comentà que no hi era per què havia anat a un funeral d’un conegut home que havia mort d’una manera sobtada. Era una persona estimada per tota la gent d’aquella comunitat i, per això, hi havia assistit molta gent. Aquí entenguérem la gentada que omplia uns dels carrers que donaven entrada a la ciutat. La madona del B&B, que era una senyora molt amable i molt comunicativa, ens donà tota la informació que necessitàvem per visitar tot allò que teníem programat per aquells voltants.

Férem una llarga caminada a voreres del Lough Leane on vérem dos homes pescant i al fons les muntanyes que anaven aturant una llarga filera de niguls que feien caure, tira a tira, petits ruixats. Quan el sol quan sortia formava nombrosos arcs de Sant Martí.


Anàvem fent camí i poguérem arribar primer a l’Abadia de Muckross, abadia franciscana del segle XV. Va ser incendiada l’any 1652 per les tropes de Cromwell però les restes que queden són molt interessants. Dins la seva torre hi ha enterrats tres dels grans caps de diferents clans així com poetes gaèlics dels segles XVII i XVIII. Els estils que mostra són el gòtic, el normand i el romànic. En el centre del seu claustre s’hi alça un teix centenari. No hi falta el cementiri. Al seu voltant un exemplar bosc d’arbres enormes de fulla caduca que, arribada la tardor, deu ser tot un espectacle. Les soques i els troncs de gairebé tots els arbres tenien el costat que mira el nord ple de molses i petites falgueres. Només faltava la presència de Robin Hood i els seus amics, una passada !!!


Seguirem fent camí pel parc fins arribar a la Muckross House, casa construïda l’any 1843 d’estil isabelí i antiga residència del diputat del Comptat de Kerry, Henry Herbert. Ara és un museu que dóna molta informació sobre la història del passat irlandès. Nosaltres no hi entrarem, volíem sortir del parc –per cert, grandiós- per arribar amb el cotxe a la Ladies View, indret on la reina Victòria li donà aquest nom, ja que la primera vegada que ho va contemplar quedà admirada, tant que va autoritzar a les seves dames de companyia a fer-hi un cop d’ull. Poguérem observar com els niguls acaronaven els cims de les muntanyes baixes, mentres deixaven caure aigua i més aigua.


Més d’horabaixa, ens havíem avesat a sopar prest, decidírem anar a menjar a un restaurant que aconsella la Trotamundos. Es tracta d’un restaurant que està de moda i on es pot menjar molt i de preu econòmic. Peix, marisc, costelles de xot... Hi menjarem bé i va ser molt bo. Després, com cada dia, anàrem a estirar les cames i, per descansar una mica, ens asseguérem a una gelateria a fer un “fresque”. Verem una cosa molt curiosa, semblava una escena de la pel·lícula “Los pájaros” d’Alfred Hitchcock. Eren un esbart de corbs que ompliren el sostre del carrer.


Cansats decidírem anar al B&B a allargar el cos per donar-li el descans merescut. Demà havíem de voltar per les terres on rodaren la pel·lícula “La hija de Ryan”.
Bona nit i fins la pròxima.

Ja ho vérem a Londres, un "cul de sac"








diumenge, 27 de novembre del 2011

diari d'un viatge: Irlanda (IV)


Irlanda / 6 d’agost de 2011

Deixàvem enrere la península de Beara i el poble de Kenmare on havíem sopat bé, escoltat música molt agradable i, sobretot, descansat amb ganes. El dematí, com cada dia, endreçar l’equipatge, carregar el cotxe mentre na Xesca passava comptes amb la madona que regentava l’hostatge, la mateixa que ens va servir el berenar, espectacular, tot fet a mà i del dia. Fins i tot, a més d’engolir croissants i crostons de pa torrat, sentíem l’olor de quan el seu marit ho treia del forn. Fantàstic !!! I és que aquest B&B va ser genial: no massa car, excel·lent servei i molta amabilitat. Quan partirem vaig haver de donar dues besades a la madona jove i feinera.

Anàvem a començar un altre itinerari encara desconegut per nosaltres. El dia estava molt tapat amb ràfegues de vent i abundosa pluja: aigua de bombolla. Feien 12ºC i el parabrises no donava a basto. Uns pocs quilòmetres abans d’arribar al poble de Sneem varem haver de tornar a rere, havia deixat la jaqueta dins de l’armari. La tempesta de pluja encara seguia regant el nostre camí.

Arribats a Sneem –poble amb cases de façanes de molts colors i molt turístic- férem aturada; visitàrem una tenda de música, una botiga on estaven a la venda cabdells de llana d’ovella de les Illes Aran i, fins i tot, férem coa als serveis públics, havia fet aturada un bus amb turistes japonesos. La pluja no aturava, però havia minvat la intensitat.

Les llanes d'ovella de les illes Aran.

Les aigües d'un torrent a Sneem. Cel molt tapat, pluja cosntant.
La carretera anava vorejant les faldes de muntanya, unes muntanyes més altes amb petits boscos de coníferes. Els torrents que veiem lluny davallaven molta aigua, era un paisatge una mica salvatge. Tita a tira fent ruta, el cel s’anava esqueixant i el sol començava a fer-se lloc dins aquesta jornada. Arribat a un punt, na Xesca avisà que a la propera desviació a la dreta i per una petita carretera hi ha unes runes d’un antic fort de l’Edat de Pedra, l’Staigue Fort, el més ben conservat d’Irlanda. Giràrem i arribarem a l’indret, la pluja ja era aubaïna i això va facilitar la nostra visita. Des de dalt de la murada –d’estructura circular- podíem divisar gran part de la costa, era –és- espectacular. Baixarem del turó on hi estava situada la fortalesa i seguirem la ruta, aquesta vegada la desviació la trobaríem a la dreta i el destí: el Derrynane Park National.
Na Xesca dalt de la murada del Staigue Stone Ford.
El Parc Nacional de Derrynane no és molt gran, 120 ha al llarg d’1’5 quilòmetres de costa: platges immenses –de les més maques del Ring of Kerry-, roquissars, basses i dunes. Dins el parc hi ha la Derrynane House, casa del gran polític irlandès Daniel O’Connell, advocat nascut a Cahirciveen que va ser diputat del Comptat de Clare a principis del segle XIX. La casa s’ha convertit en un museu que es pot visitar. Els jardins són molt interessants, les plantes agafen un tamany immens degut al microclima existent. 
 
Lluny la península de Beara i els niguls que hi arribaven.
Les plantes gegantines al jardins de Derrynane.
Detall d'una façana a la Derrynane House.
Caminant per les platges de Derrynane.
Els voms de Derrynane
Les runes de l'abadia d'Ahamore, Derrynane.
Nosaltres triarem fer una caminada per descobrir tot aquell paratge dunar i de platges immenses. Caminant arribarem a una petita illa que hi poguérem accedir degut a que la marinada era baixa. Allà visitarem un petit cementiri amb les runes de l’Abadia d’Ahamore, des d’on hi havia una vista meravellosa de la costa i les immenses platges d’arena. A la tornada, vérem molta gent que gaudia del meravellós dia que feia: uns jugaven amb els seus fills sobre l’arena, d’altres més jovenets disfrutaven d’un futbol desorganitzat i altres tan sols passejaven observant com altres nedaven a les aigües de l’Atlàntic. Res, arribats al cotxe, engega’m el motor i continua’m la ruta. El proper destí Waterville passant primer pel Pass Coomakesta des d’on poguérem observar de lluny les Skelligs Islands.
Des del Pass Coomakest, les Skelligs Islands.
Passant per Waterville –lloc on hi feríem estada a la nit- situarem la zona on hi hauria d’haver el B&B, però seguirem la ruta que ens faria descobrir altres indrets dignes d’oberservar. Si fins ara rodàvem pel “Ring of Kerry”,  a partir d’aquest moment ho faríem pel “Ring of Skelligs”, un circuit més curt però –tal vegada- més interessant des del punt de vista paisatgístic.    

Les Skelligs Islands.
Les illes Skelligs des de Valentia Island.
Uns dels indrets més interessants –ho sabérem després de veure un documentals sobre les mateixes al centre d’interpretació que hi ha a l’illa de Valentia- són les illes Skelligs. Es tracta de dues petites illes rocoses lluny de la costa irlandesa, a uns 16 quilometres a l’oest de la península que ara descobríem. Són famoses per la seva avifauna: cadafets i mascarells. També s’hi podem observar foques grises, taurons peregrins, dofins, rorquals i tortugues llaüd. Per tant, són tot un santuari natura; però el que també cridà l’atenció és que el 1996 la UNESCO les declarà Patrimoni de la Humanitat. Per què? Idò aquí teniu l’explicació: la Sceilig Mhichíl o la roca de’n Miquel, coneguda també amb el nom de Gran Skellig és la major de les dues Skelligs, durant 600 anys aquesta illa va ser un important centre de vida monàstica dels monjos cristians d’Irlanda. Aquests, durant anys i més anys, alçaren un monestir celta dalt del cim més alt, a 230 metres sobre el nivell del mar, ho feren l’any 588 amb les condicions i amb les incerteses del moment. Aquells monjos vivien dins d’unes barraques de pedra semblants a les barraques de carboners sobre uns penya-segats que s’alçaven sobre l’Atlàntic. Vivien en unes condicions extremes, menjaven ous dels ocells marins que hi nidificaven i, fins i tot, intercanviaven polls grassonets de cadafets per farina i altres queviures quan s’atracaven a les costes d’Irlanda. Tot això ho poguérem descobrir visitant el centre d’interpretació que hi ha just entrant a l’illa de Valentia, després de passar el pont i a l’esquerra de la carretera. D’aquest lloc hi ha una vista excepcional del port de Portmagee. 

Dins el centre vérem un audiovisual sobre les illes Skellig i la vida dels monjos, vaig quedar asustat ja que el paisatge que hi ha és d’un autèntic vèrtic. Sense deixar de banda la manera extremadament austera en que vivien els monjos: pluges intenses, ones i tempestes, vents violents, visites dels víkings... i els 2300 escalons picats sobre roca que existeixen encara ara per accedir al monestir. Queda una visita pendents a aqueix indret.

L’illa de Valentia també és molt interessant per les vistes que ens proporciona: penya-segats, landes amb molta d’herba per les ovelles i vaques que hi pasturen, cases disseminades amb tanques que dibuixen un paisatge rural molt maco i carreteres estretes que enfronten els visitants.

Des del cim més alt de Valentia Island.
Sortírem de l’illa i, per un altre itinerari, ens dirigírem a Waterville. Arribàrem al B&B regentat per una dona gran i molt amable. Ella ens va indicar un restaurant on podíem sopar bé i barat. I així va ser: na Xesca va menjar fruits del mar i jo peix fumat amb ensalada. Després com cada dia, estirar les cames abans d’anar a dormir.

Ara tan sols quedava preparar les coses i posar-se el pijama. Demà seria un altre dia. 
Bona nit !!!



 

dimecres, 23 de novembre del 2011

diari d'un viatge: Irlanda (III)



Irlanda / 5 d’agost de 2011
[Abans de començar, dir-vos que he errat els dies, per això veureu que se repeteix el 5 d’agost. Disculpeu]

 

Avui el nostre destí era més salvatge: rodar per descobrir la península de Beara. Deixàvem a rere el poble de Glengarrif i les passejades que havíem fet. Ara, després d’endreçar el nostre equipatge, carregar el cotxe i berenar, estàvem preparats per començar de nou. 

El paisatge que se’ns obria al davant era més muntanyós, l’aigua hi era més present i les landes amb les seves tanques pel bestiar dibuixaven un entorn rural especial. El dia abans ja havíem visitat el Hearly Pass de les Caha Mountains, ara el deixàvem a rere per dirigir-nos cap a Castletownbere, poble resguardat entre l’illa de Bere i les Slieve Miskish Mountains, i a on demanarem informació per poder visitar una illa a més de tirar unes postals a la bústia de correus. 

Sense fer cap aturada, seguirem per arribar a la punta més oest de la península, just davant la Dursey Island. La carretera, molt estreta a aquesta zona, va solcant per les faldes de muntanya talment una corba de nivell i sempre paral·lela a la costa. La geografia s’anava fent més accidentada fins arribar a un aparcament on hi havia un telefèric –es va instal·lar l’any 1969- que ens faria arribar al nostre primer destí: l’illa de Durrey. 



L’illa de Durrey és un indret especial, s’hi duen a terme nombroses excursions i els itineraris estan molt ben assenyalats. Una illa d’uns 25 km de llargària on hi pasturen ovelles i vaques. Si poden veure les tradicionals tanques de paret seca amb la vegetació que les acompanya, entre moltes espècies vegetals hi destacaria les didaleres i el bruc en forma de coixinet de monja degut als forts vents. Des d’aquesta illa se poden observar ocells, balenes i dofins; nosaltres no tenguerem sort, ens haguérem de conformar amb les ovelles.

 
 
 
De tornada amb el telefèric, uns quinze minuts de trajecte, pujarem al cotxe i ens varem dirigir cap a la platja de Granish, des d’on poguérem veure la silueta de les muntanyes de la península d’Iveragh. 


Tornàrem a rere per passar pel congost de Barnes des d’on arrbaríem al poble d’Allihies, poblet construït al llarg del seu únic carrer. No ens aturarem, plovia.

Seguirem fent camí fins arribar a Eyeries, un poble on els seus habitants s’esforcen per pintar de colors vius i diferents les façanes de les seves cases i, fins i tot, l’interior de la seva església. Aquí férem aturada i coincidírem amb una parella que havíem coneguda a l’interior del telefèric. Junts prenguérem unes begudes i ens despedirem, ells eren de Dublin i havien vengut expressament per visitar l’illa de Durrey. Parlant ens comentaren que abans les cases d’Irlanda tenien les façanes blanques, que aquesta curolla de pintar-les de colors cridaners era relativament moderna amb la intenció de cridar l’atenció dels turistes, nosaltres.
 

Bé, el camí havia de seguir, passarem per Ardgroom on aturarem per estirar les cames vora d’un torrent amb abundant aigua, baixava de les muntanyes abans esmentades, però a l’altre costat, a la part septentrional. Aquí coneguérem un canet que ens volia dir qualque cosa però no l’acabarem d’entendre.

Més endavant, férem aturada, després de desviar-nos una mica, als Cloonee Loughs, uns llacs que ja vérem des de lluny i del Heraly Pass. Aquí, per un camí molt estret vaig haver de fer enrere amb el cotxe i, clar, com que quan fas enrere gires el cap a la dreta vaig pegar directe al vidre de la porta, no me va tornar a passar.


D’aquí ja no ens aturarem fins arribar a Kenmare, poble de pescadors i punt de partida per descobrir el Ring of Kerry. Arribats, ens dirigirem al  B&B, hostatgeria regentada per una parella jove: ella molt servicial atenia els clients i ell, més silenciós, feia el pa i la rebosteria pels berenar matiners. Després de deixar l’equipatge i el cotxe, anàrem a peu al centre de Kenmare, gent amunt i avall, era l’hora de sopar, ja començaven a tocar els músics locals als diferents pubs. Entrarem a una tenda de música que ens va cridar l’atenció. Allà coneguérem el jove que regentava el negoci, parlava el castellà degut a la seva participació en una ONG que fa tasques de servei al Perú. Va ser molt amable i ens va recomanar dos llocs per sopar, escollirem el primer: un lloc tranquil però ple de gent on sopant podies escoltar en directe una al·lota jove que cantava tocant l’arpa o el piano. Bon ambient i bon tiberi.


Acabarem la nit anant a estirar una mica les cames per la vorera de la mar i després, abans d’allargar el cos, una copeta amb música en directe dins un pub, una passada: dues acústiques i dues veus que entretenien a un públic entregadíssim, nosaltres feiem el que podíem. 


Bona nit i fins demà.