diumenge, 16 de desembre del 2012

Descobrir l'art



Sí, descobrir l’art no és gens fàcil. És necessari un bagatge que et pugui donar coneixements per així poder esdevenir un subjecte actiu i no passiu, com fins ara era. Ara, de mica en mica, vaig assolint coneixements, petits detalls que abans no n’era conscient o, senzillament, em feia el desinteressat.


Detall d'una pintura, d'un fresc recuperat i exposat al MNAC


D’aquella visita a la vall de Boí, ara fa uns anys, vaig descobrir l’art romànic català, però em va quedar la necessitat de visitar l’exposició permanent que hi ha al MNAC. Allà vaig descobrir més detalls de l’obra d’un moment on la gent les passava magre però tenia molt talent i manya. Eren vertaders artesans amb molt pocs recursos i amb unes facilitats que o bé no hi eren o bé eren ben escasses.


Na Xesca comtemplant un fresc

Com ja vaig dir a un reportatge anterior [15 de gener de 2012/Un tast per la Vall de Boí i Aigüestortes] el que m’interessà de tot d’una va ser els diferents materials que s’empraven per obtenir els colors i la manera de dibuixar. Són colors vius i saturats que fan ressaltar formes i símbols d’un moment determinat de la nostra història. Composicions geomètriques, figures humanes, bèsties i altres símbols eren dibuixats i pintats sobre parets emblanquinades d’esglésies. A cada un dels dibuixos els tancava una línea negra, així quedava perfilat i ben definit. El color després li donava el retoc final que feia ressaltar tota la composició.

Els diferents colors, procedents de minerals, eren l’ocre, el vermell, el verd, el blau i el negre. Abans de pintar però, s’havien de preparar aquests pigments.

La tècnica de dibuixar i pintar els murals que decoren aquestes esglésies la coneixem amb el nom de fresc; tècnica molt laboriosa que suposa una bona organització de les diferents tasques a fer:

La primera feina era la de triturar els diferents minerals per obtenir els pigments necessaris: l’òxid de ferro (ocre i vermell), l’arenita (blau), el carbó (negre) o la calç (blanc).

Mentre es preparaven els pigments, s’arrebossaven els diferents murs –parets interiors- amb una mescla d’aigua, calç i arena. D’aquesta manera les parets quedaven llises i a punt per ser pintades.

Amb la tècnica anomenada estergit, se dibuixava sobre un papir la silueta del dibuix que es pretenia fer i, una vegada acabat, se foradava amb un punxó. D’aquesta manera la figura es projectava sobre el mur ja polit amb un tros de pedaç embrutat amb pols negre. Aquesta pols passava pels petits forats i quedava sobre la paret, deixant així el traç del dibuix una mica definit.

Després, amb un instrument tallant se repassava el seguit de puntets de pols negre. D’aquesta manera quedava un solc sobre la paret que ajudava a delimitar els contorns del dibuix i evitava que no es mesclessin els colors.

La tasca continuava donant el color final i realitzant els darrers retocs. La pintura sempre s’aplicava sobre el revestiment encara fresc a fi de que el color quedàs fixat. Finalment, es perfilaven les formes amb un color fosc, preferentment el negre; ressaltant així l’obra finada.

Detall de la pintura mural de l'església de Sant Climent


L’any 1907, després de molt de temps, les obres del romànic català tornaren a despertar interès. Col·leccionistes d’arreu del món s’hi interessaren i, per evitar la seva dispersió i el seu comerç, es va decidir arrabassar les pintures i conservar-les al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Aquesta era tasca difícil i una vertadera aventura. L’objectiu era desferrar les pintures romàniques dels murs de les esglésies que feia tan temps les havien custodiat. Aquesta aventura va ser possible gràcies a uns especialistes italians que ho feren possible. El procés era laboriós i es pot veure a un petit audiovisual que hi ha al MNAC, a l’exposició permanent del romànic català. El nom de la tècnica l’strappo, el procés llarg i delicat. 

Ara, nombrosos frescs romanen al museu ben conservats, on la gent d’arreu pot contemplar-los tal com estaven exposats als seus originals temples.

Detall d'una fusta, d'una taula d'un altar, una de les parts més importants d'una església


Una altra de les coses que m’interessà allà, al museu, foren les pintures sobre taulers de fusta. Colors vius i personatges estranys acompanyats de feres terribles sobre talls de fustes procedents dels boscos d’aquests antics i autèntics pobles de muntanya. Aquestes pintures, idò, acompanyaven la part frontal i els laterals de l’altar, l’espai més important de les esglésies. 

Els artesans hi havien de dedicar molt de temps i molta manya. Preparar la fusta i polir la seva superfície per, més endavant, poder-la dibuixar i pintar. 

Els materials que empraven per preparar els colors eren de procedència ben natural: un vermell d’ou, aigua i vinagre; sense deixar de banda els pigments que havien triat.


Detall d'una sanefa 
N'Aina davant del frontal de l'altar de l'ermita de Sant Quirc de Durro

Una seqüència del frontal d'un altar procedent de l'església de Sant Quirc de Durro

Altra seqüència del mateix frontal esmentat a l'anterior imatge

Detall d'una portal d'església
Detall d'una fusta que ens deixa veure un del personatges animals d'aquestes pintures romàniques



Altra detall d'una de les bèsties


Conèixer com duen a terme aquestes tasques i, alhora, imaginar-me el moment, l’escena i els personatges és una de les coses que em satisfà més. Sembla una pel·lícula d’aquelles de Robin Hood. Ara m’agradaria tornar als pobles de les muntanyes, allà on són originàries aquestes pintures de grans tamanys que vestien esglésies que encara ara es conserven gràcies a aquella gent que té cura del patrimoni d’un poble.

Esper que les imatges que han acompanyat aquest escrit us haguin agradat. Salut i fins una altra !!!



Detall d'un mosaic modernista
Ombres d'unes escultures modernistes al MNAC


Detall d'un vitrall modernista








dissabte, 24 de novembre del 2012

Dos dies grisos però plens de color



Idò sí, varen ser dos dies grisos però plens de color. El per què, molt senzill, tot i que l’atmosfera va ser grisa, poguérem conèixer moltes, moltíssimes coses que varen fer l’estada a Barcelona més agradable que altres vegades. La principal, veure n’Aina i els seus companys de pis i tot el món que ara els envolta.

Les cotorres urbanes de Barcelona descansen sobre les antenes

Aterràrem el divendres a vespre i arribàrem tard a la nostra destinació. L’endemà, ens despertàrem molt a prop de Gràcia, un dels barris més populars i amb més caràcter de la ciutat de Barcelona. Sembla un petit poble; carrers i carrerons donen forma a tota una xarxa on la gent passeja i s’atura a xerrar. Tendes, tallers de bicicletes, forns excel·lents, petits restaurants amb molt caràcter, botigues de queviures, llibreries, casals per joves, cinemes... tot un sistema de serveis i oferta per atendre les necessitats dels seus habitants, de la seva gent. Nosaltres compràrem quatre croissants a un forn on l’oloreta no aturava de ser agradable i ens asseguérem a una terrassa d’un cafè a una plaça on la gent anava amunt i avall sense aturar. Més tard sabérem el per què: padrines i padrins, mares i pares, mestres i alumnes demanaven un UNIVERS nou pels seus descendents, pels ciutadans del demà: els infants d’ara.

Berenats, n’Aina ens va anar mostrant aquesta barriada, les petites descobertes que havia anat fent aquestes setmanes que era fora de casa. Un món nou i ple de coses per descobrir, ara ho compartia amb els seus pares. Nosaltres, curiosos, veiem l’escena, el nou escenari on la nostra filla ara es mou cada setmana escrivint el seu guió per un demà que ja ho toca amb els dits.

La terrassa de Gràcia on degustàrem uns croissants amb un bon cafè amb llet

El cafè amb llet arriba a taula, els croissants surten del seu amagatall i es van fragmentant per així ser devorats per la gana que cada un de nosaltres té. Llegir l’Ara a la terrassa, observar la gent del redol, xerrar de les experiències quotidianes de la nostra filla, dissenyar el què fer la resta del dia... són les coses que acabam d’aclarir per seguir la nostra petita aventura del dissabte. Això sí, el dia acaba al teatre Goya per veure l’obra “El nom”.

Gent amunt i avall pels carrers de Gràcia

L’itinerari no deixa Gràcia. Tendes i botigues, curiositats, comentaris, anècdotes... van omplint els minuts, la xerrada, la caminada. Veure n’Aina parlar amb na Xesca em fa pensar, em fa imaginar la manera de com es mou lluny de casa. Ha passat massa temps i massa de pressa; tots hem tornat grans. No hi ha volta enrere, el camí ha de ser més llarg i, alhora, més profitós. Ni la il·lusió ni les ganes han de decaure, hem de seguir el camí marcat. Tot és nou, tot està per fer i tot és possible.

El dia gris no deixa que s'aturin els colors d'un dissabte dematí
Les magranes que guaiten d'un comerç i donen color a aqueixa nova tardor

Se giren i em fan senyes que entren a una botiga –normal, no?- jo seguesc amb la meva càmera, mirant pel visor i descobrint la llum d’un paisatge nou, urbà. Intent emmarcar i cercar la llum correcte per captar una imatge,... de sobte, un padrinet amb una carro de compra travessa el carrer, una imatge excel·lent però no hi som a temps. Llàstima!!! Seguim el camí dissenyat, al cantó una botiga de queviures regentada per uns orientals, una caixó de magranes guaita i no m’hi puc resistir: enquadrar, mesurar la llum i clic!! Ja la tenc.

L'aparador que en Lluc hauria de veure i visitar

Ara filla i dona entren dins d’una botiga-taller de bicicletes, al costat d’un cafè teatre. El mostrador m’atreu, després les cames m’entren dins del taller. Unes bicicletes i accessoris magnífics, val la pena haver-hi entrat. Llàstima que en Lluc no hi sigui, diu n’Aina.

A aquesta botiga hi vaig veure aparcat un Mollon com el que tenim a ca nostra. Una passada!!!

Orgullosa de la feina feta: guia de Gràcia per unes hores matineres, n’Aina ens condueix a una plaça per fer-hi una mossegada. Ens comenta que l’altra dia –fa unes setmanes- ja hi dinaren amb en Pau i en Lluc. De tapes, és clar !!! Compram l’Ara al quiosc i asseguts esperam que s’atraqui el cambrer. Hi regna molta tranquil·litat, deu ser per què els cotxes deixen l’espai i el temps als vianants, a la gent que surt al carrer.
La carta, les ulleres als ulls i la boca feta aigua ens fan decidir; cervesa i aigua per beure i un sortit de tapes per assaborir-les davall d’una “sombrilla” proveïda d’una estufa. Segueix la xerradeta de com passam els dies lluny de casa: estudis, nous amics i amigues, noves aventures, coses que van descobrint, anècdotes... Arriba el menjar i les boques callen i mosseguen, degusten, engoleixen... un glopet ara i una nova mossegada; fins que tot s’acaba. Pagar, aixecar-nos i seguir el trajecte marcat. Ara pujarem pel Passeig de Gràcia, ample, majestuós,... cases modernistes, tendes... gent amunt i avall. Ens tornam endinsar dins dels carrerons de Gràcia, m’agraden les tendes; portells antics obrin les seves portes per oferir als seus clients herbes medicinals, remeis contra mals quotidians, llegums apunt de menjar, menjars de les nostres padrines... La llum es va apagant, el sol ja s’amaga i l’horabaixa deixarà l’espai a la nit.

No deixàrem de visitar el mercat del barri. Un lloc per comprar llegum
Unes carxofes que esperen ser comprades

I uns colors vius per ser degustats
Comprar productes del dia, menjar sà

Com he dit abans, el nostre vespre de dissabte l’acabam al teatre Goya; un teatre fundat el 1914 i que el 2012 passa a anomenar-se teatre Goya Codorniu. L’obra, “El nom” de Matthieu Delaporte i Alenxandre de la Patellière. Una hora i trenta minuts sense aturar de riure i d’escoltar i veure unes actrius i uns actors genials baix la direcció de Joel Joan. Passàrem una vetllada molt agradable. Ara ja tocava deixar descansar l’ossada, ens quedava un diumenge sencer.

Més botigues que ofereixen productes necessaris. Al vidre de la porta,
un póster anuncia una exposició sobre Raimon a Arts Santa Mònica, a les Rambles
Una botiga de mobles original

Detall d'una façana modernista
Més queviures aprop de casa. Llegums cuinats i altres poductes

Tothom pendent de ser servit

dijous, 15 de novembre del 2012

ahir va fer un any...

Postura extranya de dos caragols del llevant mallorquí
Cards estirant-se cap el cel
Façanes antigues d'ocres crivellats

… que vaig començar aquest bloc, cada mes intent penjar algunes imatges i unes quantes retxes escrites per acompanyar. Han estat moltes les imatges que he penjat i les lletres escrites. Aquest fet m’ha servit per practicar la fotografia digital i els programes d’ordinador, eines que hem d’anar consolidant amb el que fer quotidià d’avui dia. És una teràpia aquesta que em serveix per il·lusionar-me i així ser una mica creatiu. En definitiva, m’ajuda i, a més, em dispersa de tot allò que no m’agrada viure, veure o escoltar.

De fet, això de tenir aquest espai virtual fa que tengui petits projectes (il·lusions) per fer tira a tira i que els pugui compartir amb la gent que hi guaita.

No sabia que havia de penjar per celebrar-ho, però he retallat unes imatges dels primers “rodets” que vaig tirar just després de comprar la càmera digital. No sé si seran del vostre agrat, el que si sé, és que la fotografia és una eina per tornar disfrutar d’una imatge que has caçat, d’un moment que has congelat i que; a més, pots compartir.

Esper aguantar un any més... fins aviat !!!
 
Finestró de marès amb barra d'ullastre
Flor de llegum tota estirada
Sabatetes del Bon Jesús esperant un insecte
Polipodium penjat d'una roca
Espines de figuera exposades al sol
Teulats de contraforts

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Seguim amb l'ornitologia i la Natural History Services



El passat divendres, 5 d’octubre va tenir lloc, al MBCN de Sóller, la segona xerrada del curs d’iniciació a l’ornitologia del Natural History Services. Aquesta vegada ens parlarem de la tardor i la migració post nupcial. Repassarem primer conceptes de la primera xerrada i, aclarits dubtes, ens endinsàrem a la migració de les aus. Nous conceptes, petits detalls, anècdotes de gent que té moltes hores de “vol”, ja m’enteneu, i preguntes.

Quedàrem per l’endemà. A les 7’30 hores davant del museu per partir cap al Salobrar de Campos i es Cap Salines. Objectius, veure ocells migratoris en plena acció.

La salina consisteix en una bassa poc fonda d'aigua feta per extraure sal. L'aigua salada del mar, quan entra a la bassa, s’anirà evaporant deixant així la sal, que hom recollirà per aprofitar-la a la cuina i, finalment, a taula.


La primera aturada la férem al Salobrar. El Salobrar de Campos és un conjunt d’estanys artificials que es construïren per extreure sal. Al mateix indret però hi ha zones que s’inunden de forma natural, generant així una àmplia zona humida on hi podem observar gran diversitat d’ocells aquàtics.








Nosaltres tenguérem sort, verem limícoles, flamencs, alguna arpella i un esbart de becs d’alena, entre altres espècies. Caminant pel camí que ens condueix a Es Trenc i dins de les salicòrnies, vérem una Argiope trifasciata, una aranya molt cridanera.

Un esbart de becs d’alena volant sobre un gran grup de flamencs, un vertader espectacles. Esper tenir una òptica més llarga per caçar millor aquestes imatges.



De tornada als cotxes, ens aturarem a veure els munts de sal d’aquesta salinera. És espectacular veure com el blanc dels munts de sal van agafant tons diferents en funció de la llum del moment.

L’Argiope trifasciata, una aranya amb dimorfisme sexual que teixeix una tela en forma d’espirall circular de quasi 6 dm de diàmetre amb un fil molt resistent. 







Ara tan sols mancava arribar fins el Cap Salines per contemplar com els ocells que se’n van de la nostra illa es deixen caure fins arran de mar per seguir corrents d’aire que els estalvia energia per així arribar al seu destí.

La sal és el condiment més antic que els humans han fet servir per conservar aliments i cuinar. La localització dels dipòsits de sal era molt important a l’hora d’emplaçar un assentament humà, precisament per el seu ús: conservar aliments.

Acabà la jornada i tothom partí cap a les seves destinacions particulars.
Ara ens queda la tercera xerrada i sortida. Ja informarem !!!

dijous, 18 d’octubre del 2012

Escapada al País Basc [segon dia]



Aquest segon dia el dedicàrem a als voltants de la Reserva de la Biosfera de Urdaibai. Fou declarada reserva de la biosfera l’any 1984 pels seus valors ecolològics i paisatgístics; l’any 1994 va ser declarada ZEPA, zona d’especial protecció per a les aus i es troba inclosa al Conveni de Ramsar des del 1992. Aquest immens estuari el forma el riu Oca que neix a la muntanya d’Oiz i recórrer la vall del mateix nom, passant per la vila de Guernica. Tan sols té 12 quilòmetres de longitud però forma un estuari molt ampli on l’avifauna és diversa i abundant.


Un card ben xalest que vérem pujant a l’ermita de St Juan de Gaztelugatxe 


Als voltants hi ha molts atractius pel que fa a turisme cultural i natural. Nosaltres triarem fer itinerari per pobles de pescadors del redol on poguérem veure alguns molls ben resguardats dels temporals de l’Oceà Atlàntic. Un d’aquests poblets és Armintza que no té platja, només una cala de roca i una escullera feta en conciència per resguardar els seus vaixells dels temporals marítims; un vertader trencaones.

Detall de l’escullera d’Armintza, una vertadera obra d’enginyeria

Matí tranquil de mare i fill, un dia per anar a pescar i gaudir d’una mar plana i una mica de sol

L’altre destinació important d’aquest dia va ser Gaztelugatxe, un illot que pertany a la localitat de Bermeo. Aquest illot es troba unit a la costa amb un pont de dues arcades i una escala que es va enfilant per les vessant de l’illot. Uns 230 escalons de pedra picada ens acompanyen fins arribar a l’ermita de San Juan de Gaztelugatxe, que data del segle X i pareix esser d’origen templari. És un indret des d’on hi ha una vista espectacular de la costa biscaïna i –valga la redundància- no deixa de ser un espectacle el veure les ones com rompen al litoral o les aus marines com solquen l’espai aeri, o, per què no, grans cetacis foradar la superfície de la mar. Res un lloc on s’hi ha d’anar. La primera vegada que el visitàrem no hi havia tanta gent, ara és un indret molt transitat, però no deixa de ser recomanable.  

Acabàrem les aturades a Mundaka, on estava ple de cotxes, no trobàrem aparcament i decidírem anar a estirar les cames per l’estuari d’Urdaibai. Un altre lloc que amb tranquil·litat i temps val la pena deixar-s’hi perdre. Ja hi tornarem !!!

Segueixen unes imatges, que segur seran del vostre agrat; així ho esper !!!


El litoral proper a l’illot de Gaztelugatxe mostra vertaderes obres d’ensinyeria natural: roques i pedres que desafien la gravetat, ponts solcats dins la roca per la persistència de l’aigua marina...
Comença el viacrucis, primer creuar un pont de dues arcades, altre construcció d’admirar




I fonoll marí florit que s’aguanta dins d’una encletxa d’un penya-segat




Més envant escalons i petites aturades davant de creus que aguanten forts vents del nord


Les sargantanes vigilen les deixalles dels humans per així anar subsistint dia rera dia
El expedicionaris contents d’haver guaitat a dalt de tot. Ara, ja baix de Gaztelugatxe només quedava remuntar per anar a assaciar la gana

Mare selva a Urdaibai

Els fangs de l’estuari d’Urdaibai