dimarts, 24 de gener del 2012

Rebost analògic [1]

Les finestres al món
Aquesta vegada l’excusa són les finestres; sí, ho heu entès bé.
Tots sabem que la finestra és una obertura feta a una paret, generalment a una façana –anterior i/o posterior de la casa-, que té com a objectiu principal el deixar passar la llum i l’aire. L’ampit, els brancals i el llinda són les seves parts essencials. El seu ús és tan antic com antiga és l’art de la construcció de cases. La seva forma, dins el llarg camí de la història, ha anat canviant i variant en funció de les èpoques, essent així un element característic dels diferents estils arquitectònics coneguts fins el moment.
Pareix esser que les finestres primerament tan sols foren un espai obert per on tirar els excrements i l’orina. Amb els canvis d’hàbits i els coneixements mèdics, les normes d’urbanisme i, sobretot, les d’higiene ho prohibiren fent així canviar, tira a tira, aquest mal hàbit.
Les finestres baixes, arran de carrer, han servir i serveixen encara d’aparadors a les botigues que volen mostrar els seus productes que tenen a la venda. Amb la finestra, també, compareix el balcó o balconades, altre element que dota de personalitat la façana de la casa que acompanya. En canvi, els finestrals són el producte resultant de l’augment de la finestra degut a l’ús d’un nou material, el vidre. Les esglésies i les cases luxoses empraran aquest nou element, mostrant així vitralls vistosos que deixen passar la llum d’una manera molt especial. Vertaderes obres d’art arreu del món se’n poden contemplar.
Les finestres, idò, són els ulls de les cases, ens deixen veure el món que hi ha a fora. Però també ens deixen veure, des de fora, el que hi ha a dins. Deixen entrar jocs de llum dins els nostres refugis de vida i, alhora, guaitar a fora per contemplar, senzillament, el pas del temps.
M’agradaria convidar-vos a veure algunes imatges on podem veure aquests elements que donen llum i vida als nostres habitacles. Són imatges fetes des del visor de la càmera analògica i mostren alguns dels viatges d’enrera.
Anem a començar. Esper siguin del vostre agrat !!!



Tardor de 1985, Dalt Vila | Eivissa
Aquesta primera imatge correspon a la part més alta de la ciutat d’Eivissa, mira cap al mar i els colors de la façana em van atreure. Aquest va ser un viatge que férem els escoltes sollerics, concretament una SOCA (sortida de caps) que va servir per conèixer una mica diferents indrets de l’illa per així poder-hi fer, en un futur, algun campament d’estiu. Bons records, érem més joves !!!
Dalt Vila és el nom popular que rep la part alta de la ciutat d’Eivissa. Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1999. És un espai d’uns setanta mil metres quadrats on les mateixes façanes de les cases configuren una fortificació per defensar-se dels possibles invasors. Les illes es troben ben enmig de les travessies mediterrànies, per tant les possibilitats de visites no desitjades eren evidents: atacs de pirates i altres intrusos podia rompre la tranquil•la vida dels seus habitants.


Estiu de 1986, Monestir d’Osios Loukás | Grècia
Aquesta imatge correspon a una edificació annexa al monestir. Mostra una mica la realitat del lloc, ja que encara ara hi ha espais oblidats en el temps.
Aquest monestir, juntament amb el de Daphni i Chíos, va ser declarat també Patrimoni de la Humanitat. És conegut pels seus mosaics i pintures, que daten del segle XI. Està dedicat al seu fundador, Sant Lluc, un ermità del segle X; i és un dels edificis medievals més importants de Grècia.
Per arribar fins a aquest indret travessàrem un paisatge d’olivars molt ben cuidats. Després sabérem que els monjos eren un dels millors productors d’oli d’oliva del Mediterrani.



Estiu de 1990, Fornells | Menorca
Aquest és un viatge d’enrera especial, ho férem degut a que ens convidà n’Assumpta, una amiga de quan estudiàrem magisteri. Va ser una bona experiència on poguérem conèixer de primera mà moltes coses d’aquesta illa veïna.
Fornells és un poble arrecerat de la tramuntana, al nord de Menorca. Poble de pescadors molt antic com ens indica l’església paleocristiana que podem visitar. La Talaia de la Mola, construïda durant l’Edat Mitjana, i el Castell de Sant Antoni de Fornells, construït després del saqueig a Maó protagonitzat per Barba-roja i l’atac pirata a Ciutadella, amb la finalitat de vigilar i protegir la costa nord menorquina, són mostra d’una història moguda i plena d’aventures. Aquestes són algunes de les edificacions antigues que val la pena visitar.
Però a mi em cridà l’atenció la façana d’una casa de pescadors ben arran de l’aigua, amb una finestra, un portal i una “velo” que denoten la tranquil•litat de l’indret. El blanc de la façana ressalta el verd carruatge de la finestra, que si haguera estat oberta ens deixaria contemplar l’aigua salada del Mediterrani.




Tardor de 1996, Svaneke, Bornholm | Dinamarca
Aquesta va ser una experiència difícil d’oblidar. Vaig tenir la sort d’acompanyar a na Maria i na Francisca a Svaneke, la raó era que l’escola estava treballant dins un projecte Comenius i nosaltres teníem la visita preparatòria.
La finestra que podeu contemplar a la imatge correspon al lloc on estiguérem allotjats. Varen ser uns dies on poguérem parlar de la Serra als escolars d’allà, cuinàrem i tastàrem menjars d’allà i coneguérem gent molt maca. De fet, el mestre que ens va acollir era un apassionat de la cuina i de la construcció tradicional, una passada !!!
Svaneke és un poble de pescadors que es mostra protector de la seva antiga i popular construcció tradicional. Aquest fet va fer que guanyés la medalla d’arquitectura europea del Patrimoni d’Or l’any 1975.
Un poble que mostra la seva arquitectura tradicional de sostres vermells, cases de fusta, carrers estrets...; així com un centre d’art on els artesans hi tenen cabuda per treballar el vidre bufat o la ceràmica. També hi podem trobar menudes fàbriques de cervesa i de dolços.

Estiu de 2004, Roma, Florència i Venècia | Itàlia
Un altre viatge d’enrera que ens va descobrir uns espais que tenen una història al darrera, la d’uns pobles banyats per la Mediterrània. Visitàrem edificis emblemàtics com el Coliseu, carrerons estrets com els del Trastevere, les runes de la Roma antiga, els museus de Florència, els suaus turons de la Toscana amb les seves vinyes... i, fins i tot, el Vaticà.
Pel que fa al tema que ara tractam, he escollit aquestes fotografies on l’objectiu es va fixar amb dues imatges que corresponen al poble de Lucca, una d’un carrer banyat de Venècia i la darrera d’una estàtua amb una façana interessant a la mateixa Florència.
El poble de Lucca, durant l’Edat Mitjana, va ser molt actiu en la producció de teixits de seda provinent de l’Orient. Les seves esglésies romàniques es varen construir al llarg del segle XIII. Durant els segles XVI i XVII es va construir un anell en forma de murada amb onze baluards que tancava i protegia la ciutat, ara el casc antic.
Actualment és una ciutat tranquil•la que es dedica a l’agricultura i a la producció de paper i oli.
La primera imatge correspon a un carrer estret del casc antic on podem veure una persona que va amb bicicleta, únic medi de transport per dins aquest recinte protegit.



L’altra imatge és la d’una façana d’una casa que forma part dels edificis medievals de la Piazza del Mercato o del Anfiteatro. Els arcs baixos que trobam als punts cardinals de la plaça ens indiquen les portes per entraven els gladiadors i les bèsties quan es dirigien al centre de l’amfiteatre.




De Venècia es poden dir moltes coses i, sobretot, exaltar tots i cadascun dels seus edificis més emblemàtics. Jo, però, me vaig fixar més amb els carrerons d’aigua on hi vivia la gent del lloc: roba estesa, embarcacions que esperen els seus amos per anar a carregar... diuen molt de com viu la gent d’allà.
Igualment de Florència, en podem dir moltíssimes coses, però els ulls es fixaren amb l’estàtua que hi ha a la part esquerra de la façana del Palazzo Vecchio o della Signoria, a la Piazza della Signoria. Se tracta de la font del Neptú, conegut popularment com il Biancone. Però a mi encara m’agrada més el fons de la imatge, la façana renaixentista que mostra uns finestrals grans que guaiten a una de les places més importants de la ciutat.


 Molt a prop d’aquesta plaça i baixant cap el riu Arno podrem contemplar el Ponte Vecchio, el més antic que se conserva. Data de l’any 1345, però al llarg de la història l’han hagut d’aixecar nombroses vegades. Els edificis que s’hi troben a sobre eren d’artesans i mercaders: ferrers, carnissers, adobadors de pells... que empraven el riu com abocador. Degut a les fortes olors, l’any 1593 aquests obrers foren substituïts per altres, els joiers i els argenters. És un indret que no es pot deixar de visitar.


Estiu de 2005, Londres | Anglaterra
Aquest si que va ser un viatge molt mogut. Arribarem un dimecres vespre. Plovia i agafarem un taxi que ens va atracar fins l’hotel on hi havíem de viure deu dies.
El primer dia visitàrem el museu de ciències naturals, un monstre que, com a mínim, hi has de voltar dos dies per veure’l tot sencer. L’horabaixa arribarem fins el Hyde Park.
L’endemà, dijous, estava previst arribar fins a Greenwich, però els plans van canviar de manera forçada: quan mancaven 10 minut per les nou del matí el transport públic es va aturar. El motiu el saberem quan escoltàrem una conversa per mòbil d’un ciutadà espanyol que parlava amb el seu pare, que l’informà del que passava realment. Havien atemptat contra tres vagons del metro de Londres. A nosaltres i a aquell jove ens havíem dit que eren problemes elèctrics.
Tot va quedar col•lapsat, tancat i, tothom, desorientat. Un treballador del Victoria and Albert Museum ens va recomanar que anéssim a l’hotel i estassim atents a les notícies del televisor, així ho férem. El servei de mòbil va quedar aturat fins passades unes hores, els nostres familiars –que ho sabien tot pels informatius- no pogueren parlar amb nosaltres fins ben tard. Una angoixa !!!
Res, l’endemà, estranyats pel moviment de tropes i policies per tot arreu, el viatge va seguir i aquí en tenir unes imatges d’algunes finestres de dos carrers diferents.




La darrera correspon a la façana del Kew Palace del Royal Botanic Garden de Kew, uns jardins públics a les afores de Londres que són Patrimoni de la Humanitat. S’hi troben 40.000 varietats diferents de plantes i és un centre capdavanter amb la investigació d’horticultura i botànica, un paradís pels amants de les plantes.

Per acabar, una imatge de l’Empordà, Catalunya. Es tracta d’una façana d’una casa de pagès molt a prop de Verges. I com no podia faltar, un tros de la lletra de la cançó que Lluís Llach va compondre pel seu disc “9” del 1998:

Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.
.../...
Una finestra al mar,
una mirada,
una olivera en pau
tot just a l'angle,
una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar...

diumenge, 15 de gener del 2012

Un tast per la Vall de Boí i Aigüestortes

Ahir el periòdic Ara, i a l’apartat de cultura, va publicar un article sobre la incidència de l’actual crisi al conjunt romànic de la Vall de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre de l’any 2000 (per més informació: http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/Romanic-tancat-retallades_0_627537297.html). Aquest fet m’ha fet pensar en aquell tast que tenguérem l’oportunitat de fer el passat estiu de 2010.

Idò sí, el ja ben passat juliol de 2010 vaig tenir la sort de participar a la XXIII Trobada Estatal d’Escoles Associades a la UNESCO que es va celebrar a la ciutat catalana de Lleida amb el lema Ciutats per viure i conviure. Fins el moment, és l’única trobada on he participat, de fet hi anava d’acompanyant, ja que la mestra que representava a la nostra escola era na Cata Colom. Va ser una experiència molt enriquidora i, alhora, amb moltes satisfaccions. Eren els moments en que la Serra de Tramuntana era candidata per esser Patrimoni de la Humanitat i, com no podia passar d’altra manera, la nostra escola (CEIP Es Puig de Sóller) s’hi va implicar amb el lema “L’escola fa un crit per la Serra”.

Però anem a contar l’experiència que va tancar aquesta trobada.

L’endemà de l’acte de cloenda –on na Cata va presentar la nostra ponència- va tenir lloc una activitat prou interessant: la descoberta de la Vall de Boí i el seu conjunt d’esglésies romàniques i, a més, una passejada pel Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Partírem prest de Lleida, el bus ple de persones d’arreu de l’estat espanyol, totes elles entusiasmades amb la darrera aventura de la trobada.

Després de més d’una hora de carretera i disfrutant d’un paisatge cada vegada més diferent, arribarem a la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça, una de les portes principals i tradicionals del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de St Maurici; a part d’esser coneguda com la vall on s’hi amaga la joia del romànic català. 

La pissarra, abundant a la zona, va servir des de temps molt llunyans per a fer els teulats de les cases de pagès.

La primera aturada va ser a Erill la Vall, on estiràrem les cames i férem quatre ullades a les cases d’arquitectura tradicional del voltant de la plaça de Baix i a la seva església romànica, Santa Eulàlia d’Erill la Vall. Les cases, tot i que n’hi ha de nova construcció, encara conserven la tipologia d’arquitectura popular. Les seves parets, fetes de pedres del lloc –granit i calcàries-, s’alcen mostrant unes finestres dissenyades per suportar fortes tempestes d’alta muntanya. Els teulats, fets de pissarra, deixen veure alguns líquens que s’hi han instal•lat i que, al mateix temps, ens informen de l’aire sà que s’hi respira.

El campanar de Santa Eulàlia d’Erill la Vall és el més esvelt de la vall amb els seus vint-i-tres metres d'alçada.


L’església de Santa Eulàlia és una edificació molt interessant. Pareix esser que la seva construcció va passar per quatre fases constructives entre els segles XI i XII, on de mica en mica va anar eixamplant el seu volum fins arribar a ser com ara la podem veure. Al seu interior s’hi amaga una reproducció de l’escultura del Davallament de la Creu, l’original el podem contemplar al MNAC a Barcelona. A ressaltar també la pila baptismal, que sembla que és l’única feta d’obra que es conserva a Catalunya. Però el que crida més l’atenció és el seu campanar de vint-i-tres metres d’alçada. És el més esvelt dels campanars de la vall i es visible gairebé des de tots els racons de la vall. De fet, la seva funció social era la de vigilar la contrada a més de ser un element per facilitar la comunicació entre les persones que habitaven la vall. Altra curiositat és que les torres –o campanars- de les tres esglésies de la vall, Santa Eulàlia, Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll, estan alineades per facilitar aquesta comunicació. A més, a l’Edat Mitjana els tres campanars es podien veure.

Els prats verds del planell d'Aigüestortes estan plens de manades de vaques curioses que s'atraquen als visitants.
Seguírem el programa, ara ens dirigiríem a Boí, on aniríem pujant als vehicles 4x4 amb la intenció de remuntar la ribera de Sant Nicolau per arribar al planell d’Aigüestortes.

Les coníferes formen petits boscos en els meandres que deixa el riu de St Nicolau quan baixa muntanya avall.
Les falgueres, juntament amb els líquens i les molses vesteixen el sòl del parc nacional.
L'aigua clara i tranquil·la baixa dels cims més alts després del desgel.
El planell d’Aigüestortes és un dels indrets més visitats del Parc Nacional. El riu de Sant Nicolau ha modelat un paisatge creant meandres entre prats i boscos de pins negres. Existeix un circuït fet amb passarel•les de fusta que facilita l’accés a persones discapacitades a més de protegir el substrat vegetal. El paisatge mostra unes muntanyes altes amb cims pelats i relleus escarpats quan alçam la vista, baix boscos espessos i prats verds on pasturen vaques curioses. A més, les aigües clares van circulant per una geografia que va variant de nivells: cascades, estanys profunds... La diversitat biològica és molt rica; pel que fa a la vegetació hi trobam líquens, molses i herbes que comparteixen l’espai amb els arbustos i arbres que, des de fa anys, donen color, aliment i refugi a nombroses espècies animals. Del panorama animal podem destacar l'isard, el picot negre, el gall fer, el mussol pirinenc, l'àguila daurada, el trencalòs, el tritó pirinenc i l'escurçó entre d’altres. Nosaltres, però, tan sols disfrutàrem del paisatge i de les explicacions den Jaume, el guia que ens va mostrar i contar les curiositats del redol.

El neret dona color sobre les roques de l'indret.
A mi la planta que me cridà més l’atenció va ser el neret o abarset (Rhododendron ferrugineum), un arbust de branques tortuoses que la podem trobar als Alps o als Pirineus. Les seves flors, en forma de raïms, són de color vermell.

El grup amb en Jaume, el guia del parc.

Acabat l’itinerari, ens despedírem den Jaume, abans però en va fer una foto de grup. Començava a ploure i anarem pujant altra vegada als 4x4. Ara ens dirigiríem a Boí, on hi dinaríem i tendriem temps per visitar l’església de Sant Joan. 

Formes geomètriques al voltant del portal de Sant Joan de Boí.
Detall duna pintura mural de St Joan de Boí.
Els colors vistosos del romànic fets a partir de diferents minerals.
D’aquesta església em cridà l’atenció les pintures murals, tan exteriors com interiors. De les exteriors el joc amb les formes geomètriques que formen unes sanefes que emmarquen el conjunt que decora un dels portals. De l’interior, els nombrosos murals i el seu bon estat de conservació. També em vaig interessar per com devien fer aquests murals. Trescant i demanant, vaig aclarir que en el romànic empraven els colors procedents dels minerals. L’ocre i el vermell l’aconseguien de l’òxid de ferro, el blau de l’arenita, el negre del carbó i el blanc de la calç. Els colors també expressaven, tenien un significat: la puresa amb el blanc, l’esperança i la serenor amb el verd, la bondat amb el blau, la llibertat i la lluminositat amb l’ocre, el patiment, el foc i  la sang amb el vermell i la maldat amb el negre. 

Detall d'una de les portes de l'esglèsia de St Joan de Boí.
Sobre la construcció de les esglésies també s’hi pot deixar anar una bona estona la ment. Era una arquitectura sense arquitectes, els mestres constructors eren els dirigents de l’obra i els artesans i els picapedrers eren, al cap i a la fi, els vertaders protagonistes. Un món molt interessant que val la pena deixar-s’hi perdre una bona estona.

No podíem partir de la Vall de Boí sense passar i fer aturada a Taüll, on visitarem les esglésies de Sant Climent i Santa Maria. Allà poguerem escoltar les explicacions d’una persona entesa sobre les característiques del romànic a aquesta vall catalana.

Va ser una jornada per recordar que convida a tornar-hi una altra vegada amb més calma.
Fins una altra !!!



dimecres, 4 de gener del 2012

Una de clàssica per començar l'any

Els indicadors dirigeixen als caminants
De Biniaraix a Sóller 
per Es Barranc i s’Arrom.

Itinerari:
Creu de Biniaraix | Biniaraix | camí des Barranc | ses Voltetes | sa Roca Llisa | s’Estret | can Cada Dia | can Silles | Sa Campana | Salt des Cans | Pi des Llamp | torrent de l’Ofre | na Rosta | Cornador Gran (952 metres) | mirador den Joaquim Quesada | refugi | coll des Cornadors | ses Piquetes de s’Arrom | ses cases de s’Arrom | es Gravet | s’Estepar | pas d’en Capet | es Racó den Vives.

Aquesta és una de les excursions clàssiques per molts excursionistes d’avui i d’antany. Ja fa temps que no es pot fer tota la travessa si no és amb el permís dels propietaris de s’Arrom, però l’amic Bernat es va fer càrrec de demanar-ho i aquest passat dimarts la poguerem dur a terme.

Ens trobarem a la creu de Biniaraix per pujar tots junts cap a aquest llogaret. Arribats, començarem a pujar pels empedrats escalons del camí d’Es Barranc. La pujada va ser pausada i, xerrada rere xerrada, arribarem a Can Silles, on pegarem una mossegada i quatre glops d'aigua per agafar forces i enllestir el darrer tram fins arribar baix de les cases de l’Ofre.

Passat can Silles i just davall Sa Campana feim passes per arribar a veure la pedra dels matemàtics
El camí deixa veure un Cornador que guaita sobre Es Barranc

Es Barranc de Biniaraix és un indret únic, un espai on l’enginy i la necessitat dels humans ha jugat i conviscut amb la natura i les seves forces al llarg de molts i molts anys. Aquest joc –de subsistència- ha fet possible aquest paisatge de marges i marjades, oliveres i garrovers, fonts i síquies i tants altres elements naturals i etnològics que han escrit la història d’aquest racó de la Serra de Tramuntana.

Ara, arribats baix les cases de l’Ofre, hem de creuar el torrent pel enfilar-nos coster amunt per remuntar els darrers metres dels 952 que té el Cornador Gran. El camí és agradable però castiga una mica més les cansades cames. Algunes aturades ens deixen contemplar el paisatge i alguns voltors forasters. Alguns amics intercanvien opinions observant el Cornador Petit (únic cim solleric) i parlant de l’aventura que feren dies passats gaudint el “Pas de s’Anglès”.
Els companys guaiten sobre es Salt des Cans. L'ombra no deixa veure l'encletxa d'Es Barranc
Les marjades just baix els Cornadors i ben damunt de les Cases de Can Cati
Pujant na Rosta feim aturades des d'on podem contemplar l'Ofre i la seva vall...
... o també alguns voltors forasters que es deixen dur per les corrents d'aire
El camí fent ziga-zaga s'obre dins d'unes espeses carritxeres, ara ja arribam al cim

Arribats al cim, és obligat guaitar des del mirardor den Quesada. La vall de Sóller i els seus voltants es deixen veure per un sol net i agradable. El vent, fluixet però fred ens fa decidir de posar-nos a recer i tornar fer una altra menjada més substanciosa: dinar potser?

El mirador den Quesada ofereix tot un espectacle sobre la vall de Sóller i Fornalutx
Tots guaiten, tal vegada es creuen voltors que juguen sobre els cels de la vall

Panxa plena baixam el coll des Cornadors fins arribar a la partió de s’Arrom, on trobam la barrera que hem d’obrir per seguir el nostre camí. Dins aquesta finca de muntanya és obligat també fer una altra aturada, la de sa Font de Ses Piquetes. Aquí poguerem veure tres voltors negres que planejaven sobre nosaltres.

Quins dos personatges !!! El primer molt inquiet i segur, el segon sempre amb peus de plom (té el cul delicat)
Altres vistes sobre Sóller i el Port; aquesta des de s'Arrom
Baixant es Gravet per dir adeu a s'Arrom

Seguim fent camí per arribar a les cases on ens agrupam per davallar plegats es Gravet, vertadera obra d’enginyeria “etnològica”. D’aqui ja ens dirigim al Pas den Capet per acabar l’excursió a Es Racó den Vives.
Una altra jornada agradable, fresqueta i, com sempre, profitosa i amb bones companyies.
Fins una altra !!!

Quatre apunts sobre història
Cap allà de l’any 1344, el camí del Barranc ja era públic, no el que ara coneixem com l’itinerari més popular sinó el tram conegut amb el nom de camí vell. Les nombroses queixes dels propietaris al llarg de l’any 1388 ens fan conèixer els seus principals usuaris, el nombrosos pelegrins que transitaven el camí per arribar al ja conegut i popular monestir de Lluc.

Les queixes segueixen cap el 1402 argumentant l’entrada sense permís a les propietats de Es Barranc i Alofre per cercar i collir caragols i arreplegar bestiar; la qual cosa ocasionava destrosses a les parets que tancaven la finca i als parats.

L’any 1438 el bisbe Gil S Muñoz escriu una carta al rector de Sóller on li demana el perdó pels seus feligresos si col•laboraven amb les tasques de manteniment del camí.

L’any 1555 el camí des Barranc és citat com a camí reial. Aquest mateix any els propietaris de s’Arrom reben el dret a pasturar el seu bestiar dins del barranc, un any dins l’ombra i el següent al costat del sol.

Als llargs dels segles XVI i XVII la constant presència dels bandejats rompen la tranquil•litat d’aquest indret.
Ja entrats al segle XIX es coneguda la documentació que es refereix als nombrosos adobs que rep el camí; les despeses dels quals eren pagades per l’ajuntament i els veïnats.

Van passant els anys i la seva història segueix; però val la pena destacar la iniciativa de l’Escola de Margers, creada l’any 1986 amb el principal objectiu de arreglar els trams més deteriorats a més d’educar al un gran grup de nous margers en aquest ofici tradicional o dit d’una altra manera, de l’art de pedra en sec.

Recomanació
L’any 1994 s’edità el llibre titulat Barranc de Biniaraix. Guia d’interpretació del medi, coordinat per Guillem Alomar i Antoni Reynés. Aquesta publicació hi podreu trobar TOT –d’una manera discreta i, alhora, didàctica- sobre aquest preuat indret: geologia, botànica, fauna, arqueologia, història (que n’hem fet quatre cèntims), la gestió de l’aigua... És una lectura obligatòria si ens agrada la natura, l’etnologia i el paisatge.

Per acabar una frase a destacar de Joan Mayol del llibre Les terres de Baliar:
Sense els marges, les Balears serien avui molt menys verdes, molt més pobres, molt més desèrtiques.


dilluns, 2 de gener del 2012

Un bocí de la marina de Llevant

El port de Felanitx a trenc d'auba
De s’Estany den Mas a Cala Antena
Tot va començar un dia abans. Partírem de Sóller l’horabaixa per fer nit a Porto Colom; havíem de dormir a ca na Llum. Abans però férem mossegades al pa amb oli de Sa Cova dets Ases, un lloc acollidor on serveixen un bons tiberis.

Després de sopar férem dues voltes pels carrers i plaça per així pair la menjada. Arribats a la casa, higiene personal, pijama i a dormir.

Ens vàrem aixecar d’hora, el llum que entrava pel finestral era net i el port era molt agradable. Ens prepararem per anar altra vegada a Sa Cova dets Ases, aquesta vegada cafè amb llet i croissant. 

Dos cotxes, un l’havíem de deixar a Cala Antena, amb l’altre arribaríem fins el començament de l’excursió del dia: s’Estany den Mas. Motxilla a l’espatlla començam a fer camí. Les primeres passes sobre l’arena de la platja, després ja trepitjam garriga que no deixarem fins acabada l’excursió.

La garriga mostra un paisatge molt repetitiu, ullastres, pins, vegetació baixa... els ocells van sortint dels seus amagatalls i els esbarts de gavines van passant cridaners al costat nostre. Qualque pàssera i més busquerets va fent passades sense deixar-se veure massa. Les onades van posant música a la nostra diada. El sol encalenteix i ens ajuda a veure tots els colors d’aquest paisatge diferent al de la nostra Serra.

Entre garriga i garriga, els barrancs deixen veure les cales que han anat fent amb l’ajuda del temps i l’aigua. Cala Falcó, Cala Varques, Cala Sequer, Cala Serral, Cala Magraner... fins arribar a Cala Antena; totes elles van mostrant els seus secrets. Algunes amb arenes blanques, d’altres amb bales o pilotes fibroses tretes d’una mar enfadada. Els roquissars deixen també entreveure la seva història natural, això és possible gràcies a les explicacions den Joan, que amb les seves paraules desperta la nostra curiositat i imaginació per conèixer i escoltar tímidament els secrets que cada redol amaga.

Feim aturada sobre una gran balma, a la zona des Frontó des Molar. Més envant menjaren una mica de fruita sobre Es Pont, abans d’arribar a cala Varques. A cala Magraner, un paisatge extraordinari amb unes parets altes i imponents, veurem escaladors que s’enfilen desafiant la gravetat.

Seguim camí i arribam a cala Pilota, nom curiós però encertat, la vorera de la platja de còdols està plena de pilotes de fibres vegetals que la mar enfada ha tret. Ja queda menys camí, aquesta vegada la garriga se fa llarga, és un paisatge massa igual, però les xerrades amb na Maria, na Llum, na Xesca i en Joan fan la jornada distreta i profitosa.

Passa a passa el destí ja es presenta, una zona urbanitzada amb hotels i restaurants; afortunadament tot està adormit. Agafam cotxe i anam altra vegada a s’Estany den Mas a cercar l’altre vehicle. Ara només queda agafar les motxilles i coses de la casa i anar a pegar dues mossegades més. 

I aquesta és la nostra darrera sortida dins any vell. Ara manca veure quina serà la primera d’any nou.Fins aviat !!!



comença l'itinerari amb una garriga plena d'estepes i pedres
una antiga cantera de marés i, aprop, una balma just davant la mar blava

baixades i pujades ens fan veure barranc i cales
si obrim els ulls i escoltam les explicacions den Joan coneixerem les històries de les pedres
les onades juguen amb el litoral
es Pont, lluny cala Varques i a sobre en Joan
l'arena de cala Varques i una flor que mal anomenam "safrà bord"
cala Varques i ses Meleres
el trespol del litoral i en Joan que ha trobat un bufador
vorejant la costa tornam arribar a una altra cala
estepes, albons o porrasses i limoniums
la garriga deixa pas a trams de pedra llisa
les roques ens tornen a parlar: un caragol fòssil i uns plegs d'argila fossilitzats
els cucons plens d'aigua de mar esperen que el sol deixi la preuda sal
cala Magraner i cala Pilota es deixen veure d'enfora
cala Pilota i en Joan que ens mostra un exemplar de fibra vegetal
un altre fòssil i un cala plena de còdols
el camí s'acaba, però les roques encara tenen coses a dir sobre la seva història
altra vegada el port, però ja és l'horabaixa