diumenge, 15 de gener de 2012

Un tast per la Vall de Boí i Aigüestortes

Ahir el periòdic Ara, i a l’apartat de cultura, va publicar un article sobre la incidència de l’actual crisi al conjunt romànic de la Vall de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre de l’any 2000 (per més informació: http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/Romanic-tancat-retallades_0_627537297.html). Aquest fet m’ha fet pensar en aquell tast que tenguérem l’oportunitat de fer el passat estiu de 2010.

Idò sí, el ja ben passat juliol de 2010 vaig tenir la sort de participar a la XXIII Trobada Estatal d’Escoles Associades a la UNESCO que es va celebrar a la ciutat catalana de Lleida amb el lema Ciutats per viure i conviure. Fins el moment, és l’única trobada on he participat, de fet hi anava d’acompanyant, ja que la mestra que representava a la nostra escola era na Cata Colom. Va ser una experiència molt enriquidora i, alhora, amb moltes satisfaccions. Eren els moments en que la Serra de Tramuntana era candidata per esser Patrimoni de la Humanitat i, com no podia passar d’altra manera, la nostra escola (CEIP Es Puig de Sóller) s’hi va implicar amb el lema “L’escola fa un crit per la Serra”.

Però anem a contar l’experiència que va tancar aquesta trobada.

L’endemà de l’acte de cloenda –on na Cata va presentar la nostra ponència- va tenir lloc una activitat prou interessant: la descoberta de la Vall de Boí i el seu conjunt d’esglésies romàniques i, a més, una passejada pel Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Partírem prest de Lleida, el bus ple de persones d’arreu de l’estat espanyol, totes elles entusiasmades amb la darrera aventura de la trobada.

Després de més d’una hora de carretera i disfrutant d’un paisatge cada vegada més diferent, arribarem a la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça, una de les portes principals i tradicionals del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de St Maurici; a part d’esser coneguda com la vall on s’hi amaga la joia del romànic català. 

La pissarra, abundant a la zona, va servir des de temps molt llunyans per a fer els teulats de les cases de pagès.

La primera aturada va ser a Erill la Vall, on estiràrem les cames i férem quatre ullades a les cases d’arquitectura tradicional del voltant de la plaça de Baix i a la seva església romànica, Santa Eulàlia d’Erill la Vall. Les cases, tot i que n’hi ha de nova construcció, encara conserven la tipologia d’arquitectura popular. Les seves parets, fetes de pedres del lloc –granit i calcàries-, s’alcen mostrant unes finestres dissenyades per suportar fortes tempestes d’alta muntanya. Els teulats, fets de pissarra, deixen veure alguns líquens que s’hi han instal•lat i que, al mateix temps, ens informen de l’aire sà que s’hi respira.

El campanar de Santa Eulàlia d’Erill la Vall és el més esvelt de la vall amb els seus vint-i-tres metres d'alçada.


L’església de Santa Eulàlia és una edificació molt interessant. Pareix esser que la seva construcció va passar per quatre fases constructives entre els segles XI i XII, on de mica en mica va anar eixamplant el seu volum fins arribar a ser com ara la podem veure. Al seu interior s’hi amaga una reproducció de l’escultura del Davallament de la Creu, l’original el podem contemplar al MNAC a Barcelona. A ressaltar també la pila baptismal, que sembla que és l’única feta d’obra que es conserva a Catalunya. Però el que crida més l’atenció és el seu campanar de vint-i-tres metres d’alçada. És el més esvelt dels campanars de la vall i es visible gairebé des de tots els racons de la vall. De fet, la seva funció social era la de vigilar la contrada a més de ser un element per facilitar la comunicació entre les persones que habitaven la vall. Altra curiositat és que les torres –o campanars- de les tres esglésies de la vall, Santa Eulàlia, Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll, estan alineades per facilitar aquesta comunicació. A més, a l’Edat Mitjana els tres campanars es podien veure.

Els prats verds del planell d'Aigüestortes estan plens de manades de vaques curioses que s'atraquen als visitants.
Seguírem el programa, ara ens dirigiríem a Boí, on aniríem pujant als vehicles 4x4 amb la intenció de remuntar la ribera de Sant Nicolau per arribar al planell d’Aigüestortes.

Les coníferes formen petits boscos en els meandres que deixa el riu de St Nicolau quan baixa muntanya avall.
Les falgueres, juntament amb els líquens i les molses vesteixen el sòl del parc nacional.
L'aigua clara i tranquil·la baixa dels cims més alts després del desgel.
El planell d’Aigüestortes és un dels indrets més visitats del Parc Nacional. El riu de Sant Nicolau ha modelat un paisatge creant meandres entre prats i boscos de pins negres. Existeix un circuït fet amb passarel•les de fusta que facilita l’accés a persones discapacitades a més de protegir el substrat vegetal. El paisatge mostra unes muntanyes altes amb cims pelats i relleus escarpats quan alçam la vista, baix boscos espessos i prats verds on pasturen vaques curioses. A més, les aigües clares van circulant per una geografia que va variant de nivells: cascades, estanys profunds... La diversitat biològica és molt rica; pel que fa a la vegetació hi trobam líquens, molses i herbes que comparteixen l’espai amb els arbustos i arbres que, des de fa anys, donen color, aliment i refugi a nombroses espècies animals. Del panorama animal podem destacar l'isard, el picot negre, el gall fer, el mussol pirinenc, l'àguila daurada, el trencalòs, el tritó pirinenc i l'escurçó entre d’altres. Nosaltres, però, tan sols disfrutàrem del paisatge i de les explicacions den Jaume, el guia que ens va mostrar i contar les curiositats del redol.

El neret dona color sobre les roques de l'indret.
A mi la planta que me cridà més l’atenció va ser el neret o abarset (Rhododendron ferrugineum), un arbust de branques tortuoses que la podem trobar als Alps o als Pirineus. Les seves flors, en forma de raïms, són de color vermell.

El grup amb en Jaume, el guia del parc.

Acabat l’itinerari, ens despedírem den Jaume, abans però en va fer una foto de grup. Començava a ploure i anarem pujant altra vegada als 4x4. Ara ens dirigiríem a Boí, on hi dinaríem i tendriem temps per visitar l’església de Sant Joan. 

Formes geomètriques al voltant del portal de Sant Joan de Boí.
Detall duna pintura mural de St Joan de Boí.
Els colors vistosos del romànic fets a partir de diferents minerals.
D’aquesta església em cridà l’atenció les pintures murals, tan exteriors com interiors. De les exteriors el joc amb les formes geomètriques que formen unes sanefes que emmarquen el conjunt que decora un dels portals. De l’interior, els nombrosos murals i el seu bon estat de conservació. També em vaig interessar per com devien fer aquests murals. Trescant i demanant, vaig aclarir que en el romànic empraven els colors procedents dels minerals. L’ocre i el vermell l’aconseguien de l’òxid de ferro, el blau de l’arenita, el negre del carbó i el blanc de la calç. Els colors també expressaven, tenien un significat: la puresa amb el blanc, l’esperança i la serenor amb el verd, la bondat amb el blau, la llibertat i la lluminositat amb l’ocre, el patiment, el foc i  la sang amb el vermell i la maldat amb el negre. 

Detall d'una de les portes de l'esglèsia de St Joan de Boí.
Sobre la construcció de les esglésies també s’hi pot deixar anar una bona estona la ment. Era una arquitectura sense arquitectes, els mestres constructors eren els dirigents de l’obra i els artesans i els picapedrers eren, al cap i a la fi, els vertaders protagonistes. Un món molt interessant que val la pena deixar-s’hi perdre una bona estona.

No podíem partir de la Vall de Boí sense passar i fer aturada a Taüll, on visitarem les esglésies de Sant Climent i Santa Maria. Allà poguerem escoltar les explicacions d’una persona entesa sobre les característiques del romànic a aquesta vall catalana.

Va ser una jornada per recordar que convida a tornar-hi una altra vegada amb més calma.
Fins una altra !!!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada