dimecres, 29 de febrer del 2012

Per parar-hi l'orella


BOC, una manera original d’entendre i de fer MÚSICA
El passat dissabte, i al teatre de Lloseta, BOC ens va oferir un concert original, fresc, amb molta força i molt agradable.
Jo no els havia escoltat mai, bé una cançó o dues, però no hi havia reparat l’atenció necessària que es mereixen, ara em sap greu. Va ser en Tomeu “Piu” qui em va fer parar-hi l’orella i, la veritat, val molt la pena. Ell fa, relativament, poc temps que sona amb ells i, amb el seu llaüt i les guitarres elèctriques, ja s’hi ha fet el seu racó.
Sembla que el grup neix al 2009 amb la intenció de fer i oferir una música arrelada a la nostra terra mesclant diferents estils i sonant diferents instruments, tradicionals i més moderns: xeremies, tamborinos, flabiols, guitarres, llaüt... Els components són joves que ja tenien una trajectòria musical dins l’illa i el que realment els uneix és el fet de “passar-s’ho bé fent música”. I així ho varem poder comprovar amb el directe que ens varen oferir al teatre de Lloseta que va ser genial. La complicitat entre els components, l’escenari, els instruments... fou bestial. I el públic va disfrutar de lo millor.
Vet aquí algunes imatges:

 
 

dimarts, 21 de febrer del 2012

Els paratges de La Trapa

Sa Dragonera, tal vegada, és una de les imatges més espectaculars de l'eixida

Un paisatge recuperat


El proper 1 de juny –encara manquen setmanes- farà 18 anys del terrible incendi que cremà la coberta vegetal de La Trapa. Aquest passat diumenge poguérem trepitjar els paratges de La Trapa i, des dels seus cims més alts, contemplàrem un paisatge que, tira a tira, s’ha anat recuperant d’aquell desastre que deixà cendres més de 1300 hectàrees de garriga.

El paisatge vegetal d’aquest indret està format per garriga d’ullastre, romaní i xiprell. Una garriga adaptada a un sòl sec i molt àrid. Ullastres, aladerms, garballons i mates vesteixen el trespol ondulat de les muntanyes del nord-oest de la Serra de Tramuntana. És un vestit alt i atapeït que dóna seguretat i aliment a petits ocells com els busquerets de coa-llarga, les pàsseres, les caderneres i els pinsans entre d’altres.

Més proper al trespol s’hi troba la garriga de romaní i xiprell, més baixa i espessa. Romaní, xiprell i gatova són les espècies més dominants d’un espai degradat per l’incendi del 1994. Dins d’aquesta espessa i baixa garriga s’hi amaguen diferents i interessants orquídies.

Abans de l’incendi s’hi alçava el bosc de pi blanc, ara en queden pocs i a llocs reduïts. Dins dels comellars més ombrívols i prop de les cases podem observar algunes alzines. Altres espècies vegetals que dominen la zona són el càrritx i l’aritja de muntanya, com també la ceba marina i la rapa blava. L’estepa joana i els coixinets els trobam a les zones més altes on el vent les ajeu i les arrodoneix, agafant unes formes curioses.

Aquest és el paisatge vegetal que nosaltres poguérem disfrutar i contemplar de ben a prop.
Començàrem la caminada a Sant Elm, on agafàrem camí per arribar a Can Tomeví i enfilar-nos pel caminoll empinat que puja per un terreny on roques i comellars hi són presents. Aviat arribàrem a la Vall de Sant Josep, on les marjades s’escalonen mostrant les edificacions existents: el vell monestir trapenc i l’antic molí de sang. Passàrem de llarg, el nostre destí no era aquest.

El següent objectiu era seguir la ruta en direcció al Puig de Ses Basses (493 m) on hi férem la berenada per agafar forces. Seguírem fent camí per les crestes per arribar als Puntals des Forn i a Sa Paret des Moro. Des d’aquests dos indrets es poden veure unes vistes espectaculars.

Ara havíem de cercar un lloc per poder dinar, aquest va ser el Puig de Ses Celles, on en Tolo ens va sorprendre amb un “cuscus” ben original i saborós. En Bernat ens va oferir qualque glop de vi i, per acabar, na Carme i en Rafel ens convidaren a beure un cafetó calentet per calmar el fred. 

Després de dinar començàrem a baixar per la cresta fins arribar al Coll des Coloms des d’on vérem el pas que havíem de pujar per fer el cim del Puig d’en Farineta. L’expedició es va dividir en dos bàndols, uns feren el cim, mentre els altres seguirem camí avall per arribar a Can Tomeví.

Ens trobàrem tots a la platja de Sant Elm, on assaciarem la sed i ens despedírem fins una altra. 

Vegeu les imatges que mostren l’experiència esmentada:  

Pujant cap al Puig de Ses Basses

Mirant cap al sud s'observen les Illes Malgrat i l'illa del Toro



Cap a l'est, la costa nord: Fondal de Ses Basses, Es Carregador i Sa Foradada


En Vicenç i en Bernat contemplen Sa Dragonera


El grup es dirigeix fins a la gran fita


Entre les penyes, Sa Dragonera guaita amb el far de Tramuntana




L'horitzó sobre la cresta des Puntals



Un bocí de les rotes i marjades dins de la Vall de Sant Josep



Ara ens dirigíem cap a Sa Paret des Moro, dins l'ennuvolat s'hi amaga el Puis de s'Esclop




Sa Dragonera mostra el seu llom i, al més alt, les runes del far de na Pòpia



Arribant al punt més alt de Sa Paret des Moro

L'esquelet d'un vell pi, segurament un supervivent a l'incendi del 1994






Baixant de Sa Paret des Moro, ara ens diríem al Puig de Ses Celles




Entre les carritxeres anam fent camí per enfilar-nos al més alt del Puig de Ses Celles



La sorpresa gastronòmica d'en Tolo: un "cuscus" amb verduretes

Baixant per la cresta des Puig de Ses Celles, al fons el Puig d'en Farineta, el proper objectiu



Ens acostam al Coll des Coloms. Al fons podem veure el pas per on pujarem per fer el cim d'en Farineta




Les formigues de cap vermell habiten l'esquelet d'un vell pi blanc




El pas per remuntar la cresta d'en Farineta. Imatge maca on tothom s'ajuda per aconseguir l'objectiu




I la gran fita, el punt més alt del Puig d'en Farineta. N'Ole ens saluda als que anam fent camí per arribar a Can Tomeví



dimecres, 15 de febrer del 2012

Camins d'aigua

Vista des Puig des Migdia des del pont de Can Rave

Tot brolla !!!

Ja fa dies que les precipitacions de neu i aigua són presents a la vall i a les nostres muntanyes. Els torrents es van omplint tira a tira dels nombrosos regalims d’aigua que baixen del més alt de la serralada que envolta Fornalutx i Sóller. Es Barranc de Biniaraix, Es Marroigs i les faldes d’Es Puig des Migdia tenen una bona doga de neu que anirà desgelant i omplint les nombroses cisternes naturals de les diferents fonts o qanats que guardaran gelosa l’aigua que regarà els horts al llarg del proper estiu. Tot plegat és un espectacle, que ben segur, ens brindarà una de les millors primaveres; si tot bufa com fins ara, és clar!

El fred ha retardat la sortida de les flors als ametlers però ha donat força a falgueres i molses que acompanyen les aigües durant el seu llarg camí fins al mar. Però també ha cremat algunes fulles d’arbres i arbusts o, fins i tot, haurà esqueixat algunes branques o cimals, però haurà ajudat a omplir les encletxes i covals de les muntanyes d’una aigua que serà ben aprofitada durant l’estiu.

El paisatge, quan fa aquest temps, canvia de fesomia i mostra altres colors i formes d’una geografia banyada i, fins i tot, gelada: boires, niguls, vents que aixequen pols de neu... vesteixen d’altres maneres un paisatge fins ara conegut.

Aquest passat diumenge teníem excursió, la destinació era la cova des Migdia, al Puig de Bàlitx, però el temps ens va fer canviar el dia. Nosaltres arribàrem fins a Fornalutx per Binibassí i ens fixàrem amb tot el que ara podeu contemplar. 

Esper us agradi, fins una altra !!!

El Puig des Migdia amb una Coma de n'Arbona ben nevada


Durant aquest mes de febrer els fumerals han fet més feina que mai

Els fassers contrasten amb els olivars d'Es Marroigs ben nevats

L'aigua córre per la síquia de Binibassí

Els fumerals de Biniaraix treuen els fums d'unes foganyes que escalfen les cases
El cementiri de Fornalutx una mica misteriós amb les muntanyes nevades i emboirades

L'herba de pou es deixa esquitxar per les aigües fresques de les neus

Les molses ben banyades mostraran la seva verdor al llarg de la primavera

L'aigua córre per la síquia fornalutxenca per arribar a les rentadores i als molins d'aigua

Les falgueres tenen cremades algunes de les seves fulles degut a les gelades passades





Un fumeral apagat espera per encalentir una casa de Fornalutx. Al fons, les parets d'Es Cornadors


Un colom espera per amagar-se d'una pluja que comença a guanyar terreny

L'aigua segueix el seu camí, ara passant de llarg, per arribar al torrent i al mar

Els coloms deixen caure l'aigua

El torrent va rebent l'aigua que la muntanya li va vessant a mesura que la neu es desgela

dimecres, 8 de febrer del 2012

Som uns sortats...

Biniaraix es va deixar enfarinar com la resta dels racons de la vall
Un matí blanquinós al barranc de Biniaraix


Si dissabte volguérem veure la neu a prop de casa, el diumenge la volguérem conèixer al Barranc de Biniaraix. 

Ens vérem a les rentadores de Biniaraix, com tantes i tantes vegades. Anàvem arribant lentament, feia fred i sortir del llit en aquestes condicions, la veritat... Quan hi varem esser tots, començàrem a caminar. Cadascú al seu ritme es va anar enfilant a un escenari cada vegada més cobert de neu, més llenegadís i més fred. 
 
Ens atracàvem a Ses Voltetes i al porxo que ara ja conserva la teulada, aquesta vegada gelada

Arribats a Ses Voltetes, passat el segon pont, poguérem veure uns canelobres gelats que penjaven de la volada del porxo que tantes vegades li tiraren baix l’enteulat. La sensació de fred era cada vegada més gran i el caminar una mica més lent. També, per què no dir-ho, feia ganes fer aturades per contemplar el paisatge nevat i sentir i veure els ocells que volaven amunt i avall per cercar menjar.

El camí era de cada vegada més blanc i llenegadís

A mesura que anàvem assolint camí, vaig pensar –tot i la crisi- que érem [som] uns grans sortats, uns grans afortunats. Allò que nosaltres trepitjàvem i, alhora, disfrutàvem tan sols per divertir-nos, era fruit d’anys i anys de feina i esforços de molta gent que, tal vegada amb les mateixes condicions que nosaltres estàvem vivint, ells hi pujaven per feina. Eren vertaderes condicions i/o situacions de supervivència, per anar tirant dia rere dia i lluitant contra les inclemències del temps que nombroses vegades els hi espanyava la feina o la sembra d’uns mesos passats. La feina de la pagesia, feixuga i alhora gratificant, és la que ara ens deixa disfrutar d’aquests paisatges de la nostra Serra. Passadores, ponts, escalons, pujadors, marges,... són elements que donen forma a un paisatge que nosaltres i molta gent admira, però per quan de temps?
  
Uns moments per recordar l'estada a Can Silles aquell diumenge 5 de febrer de 2012

Caminant, enfocant i disparant amb la càmera, arribàrem a Can Silles. Com sempre en Gori obrí ca seva i ens deixà escalfar una mica amb una tassa de cafè entre les mans i a devora la foganya. Vaig pensar que ell sí que és un enamorat de la vida a la Serra, al Barranc. Amb gent com ell sí que encara podrem seguir admirant i gaudint d’aquests paisatges, però també ens hi hem d’implicar, cadascú amb les seves limitacions i possibilitats. D’aquesta manera, ben segur que les generacions que vénen podran gaudir també d’aquests indrets naturals i humanitzats de la Serra.
 
Els pocs fredulers d'un diumenge dematí
 

Al Barranc ara s’hi viu un gran moment, l’entusiasme i l’esforç d’un bon grapat de propietaris ha fet possible la recuperació d’aquest paisatge humanitzat. Nosaltres, els que passam de llis disfrutant de les vistes que ells d’alguna manera ens possibiliten, com a mínim ens hem de comportar com a vertaders excursionistes i respectar l’entorn i la feina dels barranquers.

Ens despedírem den Gori i seguírem ruta per arribar fins en Es Salt des Cans. El camí es deixava veure poc, era un solc de neu que dibuixava el trajecte. Can Catí i les seves marjades pareixien un llençol d’enfarinades que eren. La senyera de Can Silles ressaltava sobre el fons blanc del redol.  Una passada !!!

Seguim camí amunt per arribar a Sa Campana
Les ovelles tenien la llana gelada i poques coses per menjar
Aturar-se i guaitar feia veure imatges com la de Can Catí ben enfarinada
Vertaders solcs de neu marcaven el camí
Llàstima de trepitjar aquest núvol fred !


Tira a tira, anàrem baixant, de cada vegada més anava compareixent més gent curiosa com nosaltres.
Com sempre, arribàrem a la fi i ens despedírem fins una altra. Aquesta, però, ben segur que la recordarem.
Au idò, fins una altra !!!