dimecres, 24 de juliol del 2013

La calçotada d'enguany...


Les branques d'avellaner i les flames del foc couen lentament els calçots.

Un altre cap de setmana...
[perfectament] calçat


N'Antònia va triant els calçots, a gruixa és important...

Tornar a descobrir el plaer de reviure i compartir un plat de la gastronomia catalana és el que férem un grapat de sollerics, joves i no tant, el passat mes de març. Hem de dir però que l’aventura la comencen na Marta i en Jordi al seu mas. Allà i a finals de l’estiu sembren el que seran els calçots de la propera temporada. S’ha d’anar tenint cura, setmana rere setmana, mes rere mes. Els calçots volen ser calçats i no només menjats.


Sobre les graelles se'ls hi ha de sonar la volta...

Aquest any tan sols hi quedarem una nit i tot un dissabte. La novetat va ser la que na Marina, en Joan Francesc, en Toni i n’Aina, els joves, participaren de la calçotada pel fet de ser per terres catalanes ampliant i cultivant els seus coneixements. Nosaltres, com a pares, els disfruitàrem una micona més pel fet d’estar lluny de casa. Res, una escusa com una altra per aprendre a tornar grans, vellets.


Les flames van fent la seva feina...
Ja queda menys camí per arribar a taula...


La jornada de la calçotada començà com sempre, arrabassant els calçots de la terra que els havia engreixat, inflat, nodrit... al llarg de més de quatre mesos. En Jordi i en Joan anaven arrabassant mentre un servidor carregava la carreta amb aquests preuats vegetals. Després els havíem de preparar per posar-los sobre les graelles.


El guió s’anava complint, el director (en Jordi), que és un bon guia, anava fent i els altres el seguíem mirant de fer les coses bé per així assegurar el plaer d’asseure a degustar i assaborir cadascun dels calçots.


El més joves anaven veient i col·laborant, aprenent en definitiva. Qui sap, qualque dia ho faran ells!


Entre graella i graella, una cervesa i una altra. Embolicant i col·locant els petits feixos de calçots entre fulls de diaris, xafardejant de notícies passades o d’anuncis curiosos. En definitiva, fent boca per després anar a dinar.


En bastar, basta. Els feixos d’avellaner de l’exsecallada passada ens serviren  per cuinar els calçots d’enguany, ara el cicle tornava a començar; ningú però ho té en compte, ara toca anar a taula.


A taula els calçots mai hi surten sols. La botifarra i altres embotits són els fidels acompanyants d’aquest vegetals. I no descuidem la salsa que banya i arrebossa d’aromes de la terra cada un dels calçots abans d’entrar a les boques de cada un dels participants.


Rialles, xerrades... boques plenes assaborint els menjars. En definitiva, una altra vivència per apuntar o enregistrar dins de cada un de nosaltres. Vi, aigua; dolç per acabar i cafè i copa per qui en vol.


Ara, arramassar taula i anar a fer un petit itinerari per ajudar als budells a fer la digestió. Enguany la fita va ser arribar a l’ermita de Sant Pere del Puig; un edifici romànic del segle XIII reformat diverses vegades al llarg del temps. Bones vistes de la Selva i de la Plana de Tarragona.


Després arriba el que ha d’arribar: l’adéu o el fins aviat. Nosaltres agafaríem cotxe i ens dirigiríem de cap a Barcelona per fer-hi nit.


Altra vegada 1000 gràcies Marta i Jordi i que el temps i la salut ens donin l’oportunitat de tornar a coincidir. Fins aviat !!!


Segueixen un grapat d'imatges que volen il·lustrar la calçotada d'enguany; esper us agradin...




Na Marina, en Toni, n'Antònia i en Rafel observant i olorant la cuita dels calçots.

En Pere i na Marta escoltant qualcú... qui sap, ens trobaren sense fer feina...

Pere, Rafel i Joan fent la cervesa...

Na Maria i n'Antònia fent la xerradeta.

En Joan, en Toni i n'Aina estrenant-se com a calçotaires.

En Joan atiant el foc d'un altra cuita.

Na Bruna observant el que fer dels humans...

Na Llum fent temps i observant tot el truet de l'aconteixement.

Xesca i Llum; quines dues...

El sol va fent camí a mesura que nosaltres anam pujant al puig per visitar l'ermita de Sant Pere.

L'escorça d'un pi ver al puig de l'ermita.
Els líquens sobreviuen a les toves d'un marge proper a l'ermita.



(A l’entrada del dimecres 14·03·2012 i amb el títol  Viure una calçotada de ben a prop podreu saber més coses sobre els calçots i les aventures dels calçotaires)

dimarts, 16 de juliol del 2013

Un troç de Pla mallorquí

Les rentadores de Randa, testimoni d'un passat no tan llunyà.

La síquia segueix el seu curs banyant molses i falgueres.
Petit salt d'aigua fresca i neta arribarà a qualque safareig.

Un de tants dies…

Aquest passat curs escolar hem acompanyat un grapat de vegades a la nostra filla a l’aeroport de Palma i, clar, hem acabat d’aprofitar el dia. Aquestes són unes imatges que foren caçades entre Randa i Santa Maria; això sí, amb la Serra de Tramuntana de fons.

El paisatge, tan rural com urbà, que ens presenta el Pla de Mallorca és espectacular, com ho són tots els indrets de les balears. Necessitam però observar i diferenciar el què volem ressaltar del paisatge.

A les imatges podem veure l’aprofitament de l’aigua d’una font al poblet de Randa. L’itinerari que fa l’aigua va solcant i donant forma i us a aquest bé preuat: rentadores, síquies, safareigs...


La capginya separa un abans i un després d'un llarg marge.


Els marges i les marjades que transformen la vessant d’un petit turó van dibuixant un paisatge vegetal humanitzat, fins i tot abandonat. Però hi que els testimonis d’un esforç i estima a la terra: els marges. Pedres diferents van donant forma a un marge que amaga còdols i reble per drenar la marjada sembrada d’ametlers o figueres, garrovers o oliveres; tan és!


Les vinyes que esperen brotar per oferir una bona anyada de bons vins.

Rodant més amb el cotxe la carretera et limita originalitat però et fa veure que encara hi ha gent que cuida la terra i la treballa amb esforç. La vinya, que ja ha passat la tardor i gran part de l’hivern, espera la primavera per brostar de nou i oferir raïm per menjar i premsar.

I bé, fins un altre dia, esper us agradin. Salut i temps...



dilluns, 8 de juliol del 2013

Un dia de febrer al Barranc de Biniaraix


L'aigua corre pel llit del torrent que solca un dels paisatges més interessants de la nostra serra.

Idò sí, un passat i fred dia de febrer, ja fa una llarga estona, anàrem a Can Silles; hi teníem una cita important, molt important. Anar a Can Silles és anar a veure en Gori, una persona senzilla però necessari per què el Barranc sigui com és. Aquell dia ens va cuinar una porcelleta amb patató i enciam; un menjar de reis quan toquen de peus a terra.


El petit equip que no va quedar a romandre el dissabte; però sí que va pujar a degustar la porcelleta den Gori.
Un dels molts gorgs que s'omplen amb l'aigua descorrentia.
A les passadores, unes voltes abans d'arribar a Can Silles.

Abans però, anàrem a fer un petit itinerari pel redol fins arribar a Can Cati, un vertader santuari per a l’oliva i l’oli de l’indret. Poguérem visitar la tafona i, fins i tot, aixoplugar-nos una bona estona d’una petita nevadeta  que va caure; res, per entrar amb gana.


La façana posterior de Can Cati, una finca de sa serra i del Barranc que segur que va viure moltes històries i aventures llunyanes i no tant.
N'Antònia que contempla la petita nevada que estava fent.
Les mans den Joan tanquen una de les tafones més importants de Sa Serra de Tramuntana.


Tot plegat va ser un dia agradable on, amb les paraules d’un home de Sa Serra, aprenguérem coses noves pel nostre futur immediat.


En Gori escoltant qualque veinat per la ràdio i, amb l'altra mà, les tissores que divideixen el petit mamífer que ens calmaria la gana. Gràcies Gori...

Segueixen unes imatges que il·lustren una mica el què va ser aquell dia, que arriba tard, però arriba. Esper us agradin...


Arriba el moment, com sempre, de dir fins una altra.... Els ases es preparen per baixar Barranc avall i romandre fins el proper viatge a Biniaraix.


Cavalleria preparada, tan sols hi manca el qui mana la tropa...

El sol post, els niguls que guaiten i la nit que ens cau a damunt...

En Gori, l'esperit inquiet del barranc, trepitjant les passadores i les bísties fent el seu tradicional itinerari... Fins una altra i que la salut ens acompanyi a totes i tots !!!