dimecres, 10 de desembre del 2014

Diumege passat, una experiència inoblidable.


Pla de sa neu del Puig de Massanella. Detall del porxo de nevaters i teix dins una clariana del diumenge passat.


El passat diumenge, 7 de desembre, els participants de la tercera excursió de les clàssiques a peu pla tenguérem una experiència inoblidable. El nostre objectiu era assolir el cim del Puig de Massanella pel pla de sa neu i davallar pel camí que condueix a sa font de s'Avenc. No va poder ser així, però visquérem uns moments que, tal vegada, no podrem a tornar-los a repetir.

Ens vérem al Coll de Sa Batalla, eren les 8'45 hores del dematí. Feia fred, la nit del dissabte al diumenge havia nevat de valent i el dia era ombrívol i els niguls no paraven de passar. Motxilles a l'esquena i ben abrigats començàrem a enfilar-nos travessant el torrent des Guix per passar pel portell i la font del mateix nom. Seguíem el camí de carro que ens havia de conduir a la possessió de Comafreda.

Comafreda és una possessió de muntanya que existeix des del segles XIV. Des del segle XV fins el 1890, les possessions de Massanella i Comafreda varen pertanya a la família Descatlar. A partir del 1890 passaren en mans d'una altra família, la Coll de can Barra d'Or. La contrada era terres de bandolers, la qual cosa va condicionar el desenvolupament econòmic de les esmentades possessions. Passat el temps es va desenvolupar l'activitat ramadera i la producció d'hortalissa regada amb l'aigua de la font de l'Hort. L'arrendament de les cases de neu (que produïren durant els segles XVIII i XIX fins que tancaren el 1925), la producció de carbó vegetal i de calç també deixarien ingressos a aquella economia de muntanya.

Passada la barrera, on pagarem la quota establida per poder circular per la propietat, poguérem veure lluny el Frontó del Puig de Massanella i, més prop, el forn de calç a la nostra dreta, just a devora el camí de carro. L'aigua corria i el fred es deixava sentir, hi havia neu a les voreres i, a mesura que anàvem guanyant terrenys, es feia més present. Arribàrem al Coll de sa Línia o Coll de Mancor, a 820 metres d'alçada. Allà hi férem la fotografia de grup. Glop d'aigua i cames amunt! Cap al camí des nevaters de Massanella!

Na Miquela, en Biel, en Gaspar, en Jordi, en Vicenç, na llum, na Cati, en Jaume, na Xesca i na Catita; els espedicionaris del diumenge. Imatge feta al Coll de Mancor o de sa Línia.

El Coll de Mancor agafà el topònim de Coll de sa Línia degut a la línia elèctrica provinent de la central hidroelèctrica del Gorg Blau, que es va inaugurar el 1905.

Fent camí per terres de carboners i nevaters.
Falguera i petjades de cabres dins la neu caiguda la nit del dissabte.
Na Miquela que s'enfila pel camí des nevaters de Massanella.

Ara l'objectiu era arribar al pla de sa neu però a mesura que anàvem agafant alçada hi havia més neu. Arribats als pilons on ens indiquen les dues direccions, cap al pla de sa neu o cap a sa font de s'Avenc, ens aturarem a pegar una mossegada. Feia molt de fred i restarem poc temps a lloc. Els temps no acompanyava gaire i un petit grup decidí baixar cap al Coll de Sa Batalla i, els altres, s'aventuraren a pujar fins el pla de sa neu (1200 metres d'alçada). Una vegada arribats i entre la boira poguérem veure les parets de pedra seca, que facilitaven la feia d'arreplegar la neu, el porxo dels nevaters i la casa de neu, una de les millors conservades. Sembla que ja hi era cap el 1636, té idò una llarga història. Dins el seu interior s'hi troba un gran rotaboc (Acer opulus sp. Granatense), de la família dels aurons, de fulles molt vistoses dins temps de tardor i arbre relicte de la nostra serra.

No poguérem estar de veure un dels teixos que habiten aquell indret. Després entre la boira i la neu als peus trescarem per trobar de nou el camí que, sense fer el cim, ens tornaria a conduir al creuer dels pilons, on dinàrem i beguérem un vinet, un licor de cafè i unes herbes que encalentiren cos i esperit.

Lentament anàrem baixant de cap al Coll de Mancor per arribar més tard al Coll de Sa Batalla. Agafarem cotxes i cap a Sóller s'ha dit!

Tots els participants d'aquesta tercera ruta no ens oblidarem de l'eixida i esperem ho poguem repetir en altres ocasions.


Pujant pel camí des nevaters. Entre les clarianes dels niguls poguerem veure el pla de Mallorca i altres racons de l'illa.


Preparant llaç sobre la neu per seure una estona i pegar un roec.


Al fons l'Albufera de Mallorca i, més a prop, el Puig de n'Alí de 1038 metres d'alçada.

Clarianes, boires, sol i vent.




Entre clarianes s'Alcadena, es Castell d'Alaró, es Tossals i altres racons de la Serra.

Cabrera al fons, el Puig de Randa i el pla amb columnes de fum que el vent hi anava jugant.

Imatge feta per un excursionista simpàtic. Pere, Vicenç, Jaume, Jordi, Biel, Llum, Xesca i Cati al pla de sa neu, a 1200 metres i dins vent i boira.

Anavem arribant a la casa de neu.


La casa de neu del pla de sa neu. 15 metres de llargària, 8'30 d'amplària i 5 de profunditat. Una casa de neu que pareix esser que existeix des del 1636. Ja n'hi ha i per molts anys !!!

Portell des pla de sa neu.

Jordi, Biel, Vicenç, Jaume, Xesca, Llum i Cati; tots satisfets de l'eixida.

Una altra amb galtes i nas ben vermells. Encara no haviem begut el vinet.
Visita discreta a un teix centanari.

Tornant cap el punt on dinaríem.

En Vicenç i en Jaume davallant pel camí des nevaters. A devora en Vicenç podem veure una pared que protegia les bísties que davallaven amb els pans de neu.

Arribats als pilons. Fon i Puig o Puig i Font? Nosaltres hi dinaríem.

Biel, Vicenç i Jaume ja entrant dins el bosc d'alzines del Coll de Mancor.

S'Albufera de Mallorca i molts de niguls a l'horitzó.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Nenúfars en un indret de sa serra


Un dia voltant per la nostra serralada nord arribàrem a una possessió de muntanya i en una bassa d'un jardí hi trobàrem uns nenúfars que es deixaren veure...


Els nenúfars són unes plantes conegudes també amb el nom de nimfees; un gènere de plantes d'aigua dolça. Tenen les flors grosses i unes grans fulles degut a la gran abundància d'aigua del lloc on habiten.

El seu nom nymphaea prové del grec que significa Nimfa, un ésser mitològic que li encanta l'aigua. Divinitats de la natura de la mitologia romana i grega.

Les seves flors tenen moltes formes i colors i desprenen uns aromes particulars; però només duren uns cinc dies. Tenen dos tipus de fulla ben diferenciats; unes suren damunt de l'aigua i de forma arrodonida, les altres es troben per davall de la superfície. Les seves arrels solen ser molt llargues, per això viuen a basses amb una certa profunditat.

El seu origen el trobam al continent asiàtic i a l'africà. Però nosaltres en trobàrem en una bassa dins plena serra de Tramuntana;això sí, era en un jardí d'una possessió de muntanya.









dissabte, 15 de novembre del 2014

Un dia al Puig de Galatzó


Un passat diumenge d'aquest mes de novembre un grup de persones que ens agrada fer passes per la muntanya anàrem a fer-ne pel Puig de Galatzó. Era la segona excursió del grup anomenat “Clàssiques a peu pla”. 
 
Ens trobàrem tots al km 97 de la C-710, entre Estellencs i Andratx, una mica abans d'arribar al Grau. Aparcàrem els cotxes, agafarem les motxilles i començàrem a caminar.


Davora un rotlo de sitja i d'una barraca de carboner, els participants de la segona excursió de "Clàssiques a peu pla".

El primer tram, per una pista forestal de forta pendent, ens va conduir a la Boal de Ses Serveres, on ens aturarem a fer el primer glop d'aigua. Després agafàrem la direcció del pas des Cossi, caminoi que s'enfila lentament pel coster de la muntanya fins arribar a es Pinotells i es Coll des Morro. Garriga, carritxeres, safrà bord, pins, algun corb i altres excursionistes compartírem espai i temps.

Fent camí entre la garriga anant alerta en trepitjar qualque safrà bord.

Entre carritxeres i estepes s'enfila el camí mostrant les penyes que encara hem de conquerir.
Un dia fantàstic, una llum neta i una temperatura agradable. No en parlem de les vistes. Lluny Sa Mola de s'Escolp.

Just passat es Coll des Morro i es Pinotells. Ens mancaven moltes passes per arribar...


Ens aturàrem a fer una petita berenada al pas de Na Sabatera, just abans d'enfilar el camí cap el cim del Galatzó. Entre trams de pujada dolça i d'altres no tan dolces arribàrem a dalt. Hi havia altres excursionistes que, com nosaltres, gaudírem de les meravelloses vistes que hi ha de la Mallorca que es deixa veure d'allà dalt. Aquest dia va ser net i clar i la temperatura va ser molt agradable.


En Vicenç, na Pilar i na Maria Bel ent camí i deixant enrera unes magnífiques vistes de la pujada al Coll des Morro.
Un rera l'altre després de berenar fent camí per arribar ben amunt.
En Bernat, en Vicenç, na Xesca, en Jordi (lluny) i la resta en teringa per arribar al cim.
Esl "clàssics, a peu pla" al cim del Galatzó...
En Maties dalt d'un penyal..

 Arribà l'hora de baixar i a mig camí decidírem pegar una altra mossegada (“el dinar”). Compartírem vinet i cafè i qualque dolç i emprenguérem camí una altra vegada. Aquest cop baixaríem de cap a Ses Fonts per arribar a la Boal de Ses Serveres. Abans però guaitàrem per un mirador d'on podem gaudir d'unes vistes de la nostra mar Mediterrània. 
 
I ja és tot, fins un altre proper diumenge!


Guaitant a la Mediterrània...

dimecres, 12 de novembre del 2014

Cinc dies a París (IV i fi)


Camamil·la al jardi medieval del Musée National du Moyen Âge.

Aquest era el quart dia, va ser el més plujós, gris i, fins i tot, fresquet. Però  no ens va aturar de fer coses, la llista per descobrir era llarga i sabíem que no seria la darrera vegada que tornaríem escollir aquesta ciutat per seguir coneixent les “coses” que quedarien dins del sarró.

Tanca de l'esmentat jardí. Es tracta d'un estil de tanca molt antic, talment com es feia abans de poder disposar de xarxes metàl·liques o altres sistemes moderns.

Aquest dia triàrem un indret interessant, singular, històric, recuperat...: el Musée National du Moyen Âge, que ocupa l'antic Hôtel de Cluny. Se troba ben enmig del barri llatí i ben aferrat a les termes gal·loromanes (segles I i III) i ocupa l'edifici que cap el segle XII acollia els abats de Cluny. És un dels millors exemple de l'arquitectura medieval que es pot veure a París.

Detalls d'alguns dels vitralls que podem veure al museu, daten d'entre els segles XII i XIII.

Mentre a fora queien gotes i el dia segui gris ens deixàrem dur per la màgia d'aquest espai d'història medieval. Dins s'hi amaguen col·leccions de producció medieval importantíssimes: tapissos, talles, vitralls (la majoria d'ells dels segles XII i XIII), escultures, objectes quotidians... A una de les sales destaquen els sis tapissos de la col·lecció “La dama de l'unicorn” teixits al sud d'Holanda a finals dels segle XV.
 
En Rafel, na Xesca i na Cata asseguts dins el frigidarium, fent un descanset.
Detall de les parets de toves col·locades fa molts segles a les termes gal·loromanes.


L'itinerari et deixa descobrir els passadissos i les voltes subterrànies que et condueixen a les restes de les termes  gal·loromanes: el frigigarium (la sala de banys freds), el tepidarium i el caldarium (les restes dels banys tebs i calents). Paisatge del passat que et fa pensar amb l'enginy dels que l'idearen i el construïren. Una passada!

Rajoles medievals amb detalls significatius.
Rellotge de sol curiós i molt interessant a l'exterior de museu.
Detall del rellotge de sol.


Va ser un dia que ja ens sortí el cansament; feia tres dies que feiem passes i més passes i moltes descobertes. El cos ja ens va dir que anéssim més pausats i així ho férem, de fet el dia acompanyava. Va està bé conèixer aquest espai que ens va deixar descobrir i descansar alhora.

Cantonada de dos carrers de la zona del barri llatí, un espai molt interessant per a descobrir.
Durant el cafetet, una tepesta d'aigua de bambolla. Una passada. La ciutat s'aturà una bona estona fins que sortigueren les clarianes.

Edifici singular molt aprop de la seu de la UNESCO.

Na Cata i na Xesca pegaren una ullada a la Saint-Chapelle mentre en Rafel i jo fèiem una cervesa. Després de dinar, al mateix lloc de la cervesa, anàrem a fer una volta per cercar un bistró per fer el cafetet; de sobte, el cel tornà més gris i fosc, vent i aire fred atracà una tempesta d'aquelles que a Sóller en deim “d'aigua de bambolla”, un espectacle que va fer aturar l'activitat de la ciutat. Quan acabà passarem el Pont Neuf i anàrem a veure la Torre Eiffel i l'edifici de la UNESCO, indret on es declarà la Serra de Tramuntana de Mallorca Patrimoni de la Humanitat.